GEPS – Grup Excursionista Santfeliuenc

Duatló de Vallfogona del Ripollès

| 0 comments

Com diu en Lluís: “Sempre passen coses, a Vallfogona”.

Aquesta era la nostra quarta duatló de Vallfogona, el petit poble del Ripollès de la nostra amiga, i organitzadora, Goreti Farrés, i no podia deixar de passar alguna “d’aquestes coses” que diu en Lluís. La primera que vam fer va tenir per protagonista la neu en un dia assolellat que ens va servir mentre corríem unes vistes espectaculars del Pedraforca. La segona duatló va ser l’escenari enfangat i ple de fullaraca propiciador d’una lesió de turmell per al Lluís. La tercera cursa va ser de les més dures mai corregudes amb fang, fred i sobretot una boira ripollenca que glaçava els sentits. Ara seguidament llegireu el que va ser la quarta edició d’una duatló que, si n’heu corregudes ja d’altres, aquesta concretament no us la podeu perdre i, si mai no n’heu fet cap, atreviu-vos amb aquesta, que us dic que és màgica i que quan un esportista la coneix ja no en pot prescindir.

Vam viatjar per sort, com entendreu, amb la “furgo gran” fins Vallfogona ben d’hora al matí amb la idea de poder fer un bon escalfament. Va valdre la pena anar els tres: Alba, Lluís i Esteve estrets asseguts a la filera del davant una estona de trajecte per poder després canviar-nos còmodament a dins l’espaiosa caixa de càrrega del vehicle. I és que plovia. Plovia força i no va deixar de fer-ho en tot el matí i, per tant, no va deixar de fer-ho en cap moment mentre el cronòmetre feia la seva feina.

Efectivament vam poder fer un bon escalfament. A la sortida, com sempre passa, vivim una forta emoció instants abans del tret de sortida i sobretot en el moment d’arrencar. Les corredores i els corredors de duatlons, no sé si els que n’heu ja corregut opinareu el mateix, generalment són gent sana que, com un Kílian o una Mireia Miró expliquen en les entrevistes que els hi he llegit, corren per pura diversió però, sobretot també, per passió i per amor al medi on es realitzen aquestes proves: la muntanya. La veu dels altaveus que dóna les darreres indicacions i agraïments als participants amuntegats a la línia de sortida i, en gran part la música a tot drap que surt dels altaveus i que arriba a fer vibrar el pit d’aquests, acaben d’arrodonir totes aquestes emocions de les que us parlo.

Sortim veloços en Lluís i jo i fem l’acostumada volta d’honor pel poble abans d’agafar el camí de ronda que ràpidament ens porta al corriol pedregós i enfangat que coneixem d’altres vegades. Els recorreguts de Vallfogona i sobretot l’acció de la climatologia sempre posen a prova els participants més tècnics. A només 5 minuts d’haver arrencat la comitiva ja va estirada permetent que els passos estrets no siguin colls d’ampolla. Al voltant del poble, a les diferents cruïlles de l’itinerari, disseminades meravellosament, persones de l’organització de totes les edats enfundats amb “xubasquerus” ens animen i encoratgen agraïts. En el punt intermig dels 5 o 6 quilòmetres de la primera part a peu arribem a un punt on el camí, que està literalment escarbat a una gran roca, transcorre per un passadís amb finestres que ens regala unes gotes esquitxades de la cascada d’aigua que com cortines les adornen.

A prop del final de la primera part a peu, un moment abans de la transició on deixem les bambes i prenem les bicis, hi ha uns metres duríssims de fang ja trepitjat pels corredors que han passat abans que nosaltres. Al “box” on a la fi podrem deixar de córrer i prendre la bici aprecio encara més els crits d’ànims de l’Alba i dels molts altres espectadors que com ella tossuts lluiten contra el xàfec per poder-nos veure i animar. No crec que arribin a fer-se a la idea de l’enorme percentatge d’energia que ens transmeten en aquests instants. El canvi de disciplina el visualitzo sempre com un bàlsam per a les meves cames, com a mínim al principi, mentre els muscles d’aquestes estan encara atabalats i atordits traspassant-se la tensió dels més indicats per córrer als més indicats per pedalar.

A Vallfogona sempre ens fan travessar una riereta que a vegades sembla riu. No té cap sentit evitar de mullar-hi els peus, als pedals estant. En plena  tardor ripollenca no deixarem de trobar immensos bassals d’aigua en tot el recorregut i de fet, per què no? Estem competint, estem gaudint, estem desitjant passar aquest riu cavalcant la bicicleta igual que les criatures no poden estar-se de fotre’s de peus als bassals un dia de pluja. Amb la bici doncs passarem infinitat de piscines de fang i munts de fulles de mil colors i assaborirem el pur aire de la contrada gràcies a la ventilació exagerada dels nostres pulmons, obligats pel recorregut de “plat petit i pinyó gros” que sempre té la primera part del tram de bicicleta.

 

Es fan molts amics en aquesta part de la cursa, creieu-me. En Lluís i jo sempre comentem que avancem més participants en aquesta part perquè dominem més la bici que no pas el ser veloços corrents a peu, però també és on solem tenir més temps per identificar aquells que ens serviran en el més estat pur la competició. Us parlo d’aquells corredors, o corredores, que s’enganxaran a la nostra roda o aquells que nosaltres perseguirem perquè haurem convertit en el nostre objectiu o “pastanaga” per no deixar de tibar amb els pedals i que acabarem per felicitar quan acabem la prova. En altres duatlons retrobem aquestes persones, i ja conegudes ens saludem i desitgem bona cursa, que és precisament un dels alicients d’aquestes proves “en família” que res tenen a veure amb les triatlons urbanes.

El final del tram en bicicleta coincideix amb el punt més baix d’accés al poble. La pujada és molt dreta però no ens podem queixar, ja que aquesta vegada no ens han fet pedalar els vint-i-dos o vint-i-tres quilòmetres acostumats en aquestes proves. El meu compta-quilòmetres en marca aproximadament uns disset. Ja quasi a la transició me n’adono que en Lluís, que m’ha avançat amb la bicicleta de seguida que ha començat aquesta part, em porta uns minuts d’avantatge; és un gran competidor. Altre cop sento el bàlsam del canvi de disciplina. Mentre començo a baixar pel camí de ronda altre cop, corro lentament i els dolors aguts que sento al genoll esquerra contrasten amb la picoreta relaxant que sento a les cuixes mentre tinc encara els muscles de les cames assabentant-se i adonant-se’n que ja no han de pedalar, que ara han de córrer!

El darrer tram corrents sempre és dur perquè és el moment final però he aconseguit superar els dolorets i estic fort i a ple rendiment. Si el moment d’arrencar és emotiu, també ho és el d’arribar. Finalment la glòria i l’èxtasi del pas per meta. En Lluís i l’Alba tot just s’acaben de retrobar fa uns moments. La Gore m’anima i m’orienta cap a la sortida del tram de meta i em condueix a l’abituallament. El comentari d’aleshores és obligat perquè així ho sento: la duatló de Vallfogona és especial. Sempre a l’alçada de les meves expectatives, fidel, em “carrega més les piles” haver-la correguda que no pas les descarrego jo mentre poso a prova articulacions i muscles participant-hi.

Si una piulada és una cosa que es pot dedicar, aquesta la dedico al meu company d’aventures Lluís i sobretot a l’Alba, que és la principal autora de les fotografies que acompanyen aquest text.

FINS AQUÍ DONCS EL TEXT D’AQUESTA PIULADA.

Gràcies!!

Esteve

 

Deixa un comentari

Required fields are marked *.


Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.

Forma part de:
És un projecte de:
xarxanet.org - Entitats i voluntaris per un món millor