Límit: 46h Via Ginat (Nord de Les Droites)
Com ja ve sent habitual quan l’Albert diu: “Tinc una proposta” ja pots pensar que no serà pas una empresa fàcil. Aquest cop, tot i que encara tenim frescos alguns records de roca i calor, ens proposa al Xavi i a mi fer la Ginat, a la cara nord de Les Droites, al massís del Mont Blanc.
Unlike the Bonatti pillar, the Walker or even the Freney, it seems improbable that the North Face of Les Droites will ever be donwgraded, or become popular and lose its character. It will always remain remote and untamed.”
Gaston Rebuffat
Via Ginat – Les Droites
L’Albert ens fa de mama i ens prepara el dinar i el sopar de divendres. Tant bon punt plegui de l’escola marxarem direcció Chamonix, ens espera un llarg camí, música soporífera de l’Albert, tot i els milers cd’s que porta al cotxe i la inquietud del que ens espera. Fem una petita pàrada de 5 hores per dormir en una estació de servei i arribem a les 8:30 a Chamonix, un parell de pain de chocolat i un café au lait. Preparem material (semblem marujes, -“tu que et pilles la tèrmica pepino o la samarreta curta?” -“I tu?” -“El semi-gore piju nova temporada o el plàstiquillo Quechua?”) i a caminar s’ha dit, ens esperen 1500m de desnivell fins al Refugi d’Argentière tot travessant la glacera que duu el seu nom. Quin espectacle!! Mai havia vist unes esquerdes tan bèsties, realment més val no caure-hi perquè no se jo si en sortiríem. Arribem a la part lliure del refugi, quin luxe!! Hi ha estufa i llum!! Aquests francesos sí que en saben! Sopem no amb uns quants incidents amb el Jet Boil (això de fondre neu és una drama), i a dormir, o si més no intentar-ho amb la simfonia de roncs i el xivarri que fan els italians. Mare meva que algú els digui que callin que això no és la super disco fashion!! 1:00 – Sona el despertador d’una cordada i de cop i volta es lleva tot el refugi, sembla un “marica l’últim”. Nosaltres com som així de xulos ens quedem 30min més al llit fent res, perquè ni el mandra es pot fer. Sortim del refugi, travessem la glacera, dues esquerdes de ca l’ample i per fi estem a la base de la rimaya. 4:00 – Ens encordem i l’Albert comença a escalar. Quan se li acaba la corda, el Xavi i jo comencem a pujar, anem a l’ensamble, i seguim pujant, i pujant, i pujant… cony això no s’acaba? On està la reunió amb l’Albert?… pujar, i pujar, i pujar… Portem molt més de 60m!! Anem a un ritme considerable i no puc parar a agafar aire perquè la corda em segueix tibant cap amunt i el Xavi em diu: No tibis que pots desestabilitzar a l’Albert, així que cap amunt! Al cap d’uns 200m l’Albert ja ha muntat reunió, per fi podré descansar una mica, el paio deu haver posat uns 5 cargols en els 200m, pa flipá!! Li passem material i sant tornem-hi!!. Aquesta manera d’escalar a l’ensamble et permet volar però té els seus riscos i com diu l’Albert, això o s’escala així o no es pot escalar. Repetim el procés 5 cops més fins situar-nos a sota la primera cascada, ara “comencen les dificultats” com si el que hem fet fins ara fos una brometa jejeje. Ja és de dia, portem unes quantes cordades al davant i tot indica que podrem arribar a dalt amb llum per trobar bé els ràpels de baixada. Ara avancem més lentament ja que anem tirant per llargs i això fa que anem molt lents. L’Albert es comença a cansar (ja pensava que aquest home no es cansava mai) i el Xavi li fa el relleu un parell de llargs, just quan es fa fosc. 18:30 – Sí, realment s’està fent fosc, a hores d’ara ja som conscients que arribarem de nit a dalt. També sóc conscient que fa estona que no em noto els dits dels peus ni els dos índex de les mans. Per últim també m’adono que en les 13 reunions que farem en tota la via no n’hi haurà ni tan sols una de còmoda. Ens queden encara 3 llargs més, l’últim altre cop a l’ensamble i tocarà tornar a escalar amb frontal, ja és negra nit i estem sols a la paret. 22:00 – Arribem al cim del coll, devem estar a un 3990m i l’únic que hi ha la l’altra banda és el buit i la foscor, només preguem que no hi hagi gaires ràpels i que els trobem bé. El Lluc ens havia dit que no tindríem problema perquè se’ns enganxessin les cordes, que baixarien bé. Piquem un deliciós Twix (estem fins als collons dels twix i els kit kat de merda) i fem un glop, portem ja 18h escalant, només 1,25L de líquid al cos i un parell de barretes. 22:30 – Començo a baixar jo el primer porto un bon frontal tot i que no sé quanta estona li queda. Trobo bé la primera R. Baixen els altres i a l’estirar la corda… MERDA!! S’ha enganxat i no baixa (ara tots recordem les paraules del Lluc, quan el vegi li fotré un nus pescador pel c…..) En fi, comencem a estar cansats i aquestes petites decepcions costen més d’assumir del normal). Segon ràpel i, a mitges, em quedo sense llum. Encenc el 2n frontal que duia, uns metres més i, merda altre cop, ara el machard se’m pilla!! AARRGG què més pot passar??!! Trobo la segona R i cap avall. A partir d’ara serà el Xavi qui baixarà primer, té el millor frontal. Les hores passen, els ràpels també, en general són una mica precaris, en reforcem algun, el Xavi baixa primer, l’Albert i jo intentem estar desperts… - Lliure!! - Albert tiu que no ho has sentit? - Sentir el què? - Cony que el Xavi ja ha arribat a la següent R, et toca baixar. - Òstia no he sentit res, estava sobant. 1:00 – Aquesta tònica es va succeint mentre els cabrons dels italians que la nit abans estaven donant pel cul amb la seva xerrera ara ho fan tirant-nos pedres ja que baixen darrera nostre. Han aparegut d’una altra via i tiren uns blocs de roca que com ens toquin ens poden fer molt mal. - Attenzione con la piedra!!!! Prego!!! –dic en el meu italià macarrònic-. Ni puto cas. Haurem de vigilar més si cap, ja que algunes d’aquestes pedres ens passen molt a prop i un impacte a aquesta alçada podria tenir conseqüències nefastes. Passem moments d’angoixa, sabem que la majoria d’accidents a la muntanya passen als descensos, tan de bo vagin amb més de compte. 5:00: Els italians sembla que sentin ploure perquè han seguit tirant rocs sense importar-los gaires els que estem per sota. Cada cop tenim més ganes d’arribar a baix, cada cop estem més cansats i les nàusees per deshidratació comencen a aparèixer, a veure si acabem ja!! 7:00 – Per fi acabem de fer el darrer ràpel per superar la rimaya, “només” hem estat 8:30h rapelant. Podem dir que hem mig acabat la via, ja se sap fins que no arribem al cotxe no podem dir blat. Ens fem un sopinstant, una mica de xocolata blanca, una mica de pa i a encordar-se altre cop, ens toca travessar la glacera de Couvercle que té unes esquerdes molt més grans que no pas la d’Argentière. A mig camí l’Albert ha de parar per plantar un pi enmig de tanta neu, això ens obliga a parar a tots, i “perdre” més temps. Estem cansats i cada cop som menys àgils per fer qualsevol cosa, tot es fa lent, tot s’eternitza, sembla que no sortirem mai d’entre aquest mar de neu, gel i roca. 9:00 – Ja s’ha fet de dia completament, sembla que la son és cosa del passat i ara només ens queda un llarg camí fins al tren de Montenvers que ens durà de nou cap a Chamonix. Al principi ens costa una mica trobar el camí de baixada a la Mer de Glace, hi ha fites, però l’Albert no acaba de recordar exactament la baixada i això ens desmoralitza, sobretot, quan ens adonem que hem de girar cua perquè anàvem al revés. 12:00 – Ferrata de baixada cap a la Mer de Glace, esquerda per aquí, morrena per allà, un altra cordada que ens avança de baixada cap al tren, una mirada entre els tres, un mateix pensament, “com poden anar tan ràpid aquests francesos, si nosaltres ens estem arrossegant!!” En moments com aquest penses en que hauries d’haver sortit a córrer aquell dia que et vas quedar estirat al sofà, ara ja és tard. Finalment arribem a la ferrata de pujada al tren, aquest cop la fem sense posar-nos l’arnés tot i que deu guanyar uns 200m de desnivell bastant vertical, i una relliscada seria fatal. Què trist acabar així després de tot el que hem fet no?? Ara tenim pressa, no volem perdre el tren. 15:00 – Agafem el penúltim tren de baixada, fem una mica pena de veure i no em vull imaginar la pudor, i a sobre l’Albert es treu les botes enmig del tren!! Ara ja tot ens és igual, després de venir d’on venim les nostres necessitats són molt primàries i treure’ns les botes que fa 38h que portem n’és una. 17:00 – Per fi al cotxe!! Ara ja sí que ja podem dir que hem acabat la Ginat!! Ens canviem de roba unes toallites màgiques i anem a sopar una bona pizza i una fondue, ens l’hem guanyat. 19:30 – Ja hem sopat, li demanem al cambrer la nota i aprofitem per anar al lavabo (realment és un espectacle veure’ns caminar, semblem avis trets d’un geriàtric), tot el restaurant ens mira com anem al lavabo i com tan penosament baixem les escales, no vull pensar que es deuen imaginar. Mentre esperem que ens cobrin l’Albert ja no pot més, s’adorm a sobre la meva espatlla com un nen petit, comença les frases i a mitges s’adorm deixant-les incomplertes. 21:00 – Que no et deixo – diu l’Albert – portem 44h sense dormir, estem trinxats, ara no pots agafar el cotxe! Jo sorprenentment no tinc gaire son i em veig amb cor de conduir una estona per tal de no fer tot el viatge dimarts, serà un pal i tot el que guanyem avui benvingut serà. 21:05 – Hi ha una dita que diu: “Si les coses van malament, sempre poden anar pitjor”. I ara què més pot passar???!!! El Xavi no troba la seva targeta de crèdit!! Desmuntem el cotxe mentre l’Albert dorm, li traiem el sac que li fa de coixí, obrim totes les portes, el paio ni s’immuta. Després de mitja hora, per fi la trobem i comencem el viatge de tornada. 23:00 – El meu cos diu prou, els ulls se’m comencen a tancar i no voldria acabar els meus dies com el bo d’en Gulich. Ens aturem a una àrea de servei. L’Albert es desperta i diu – hi ha molta llum aquí-. Serà possible! És la segona àrea en la que parem per trobar la millor i es queixa el dormilega aquest! No li fem cas, està massa adormit per saber què es diu. 23:05 – 3800m de desnivell, 1200m i 30h d’escalada, 8h de ràpels, 14h caminant. Crec que he arribat al meu límit, 46h després.
L’Albert ens fa de mama i ens prepara el dinar i el sopar de divendres. Tant bon punt plegui de l’escola marxarem direcció Chamonix, ens espera un llarg camí, música soporífera de l’Albert, tot i els milers cd’s que porta al cotxe i la inquietud del que ens espera. Fem una petita pàrada de 5 hores per dormir en una estació de servei i arribem a les 8:30 a Chamonix, un parell de pain de chocolat i un café au lait. Preparem material (semblem marujes, -“tu que et pilles la tèrmica pepino o la samarreta curta?” -“I tu?” -“El semi-gore piju nova temporada o el plàstiquillo Quechua?”) i a caminar s’ha dit, ens esperen 1500m de desnivell fins al Refugi d’Argentière tot travessant la glacera que duu el seu nom. Quin espectacle!! Mai havia vist unes esquerdes tan bèsties, realment més val no caure-hi perquè no se jo si en sortiríem. Arribem a la part lliure del refugi, quin luxe!! Hi ha estufa i llum!! Aquests francesos sí que en saben! Sopem no amb uns quants incidents amb el Jet Boil (això de fondre neu és una drama), i a dormir, o si més no intentar-ho amb la simfonia de roncs i el xivarri que fan els italians. Mare meva que algú els digui que callin que això no és la super disco fashion!! 1:00 – Sona el despertador d’una cordada i de cop i volta es lleva tot el refugi, sembla un “marica l’últim”. Nosaltres com som així de xulos ens quedem 30min més al llit fent res, perquè ni el mandra es pot fer. Sortim del refugi, travessem la glacera, dues esquerdes de ca l’ample i per fi estem a la base de la rimaya. 4:00 – Ens encordem i l’Albert comença a escalar. Quan se li acaba la corda, el Xavi i jo comencem a pujar, anem a l’ensamble, i seguim pujant, i pujant, i pujant… cony això no s’acaba? On està la reunió amb l’Albert?… pujar, i pujar, i pujar… Portem molt més de 60m!! Anem a un ritme considerable i no puc parar a agafar aire perquè la corda em segueix tibant cap amunt i el Xavi em diu: No tibis que pots desestabilitzar a l’Albert, així que cap amunt! Al cap d’uns 200m l’Albert ja ha muntat reunió, per fi podré descansar una mica, el paio deu haver posat uns 5 cargols en els 200m, pa flipá!! Li passem material i sant tornem-hi!!. Aquesta manera d’escalar a l’ensamble et permet volar però té els seus riscos i com diu l’Albert, això o s’escala així o no es pot escalar. Repetim el procés 5 cops més fins situar-nos a sota la primera cascada, ara “comencen les dificultats” com si el que hem fet fins ara fos una brometa jejeje. Ja és de dia, portem unes quantes cordades al davant i tot indica que podrem arribar a dalt amb llum per trobar bé els ràpels de baixada. Ara avancem més lentament ja que anem tirant per llargs i això fa que anem molt lents. L’Albert es comença a cansar (ja pensava que aquest home no es cansava mai) i el Xavi li fa el relleu un parell de llargs, just quan es fa fosc. 18:30 – Sí, realment s’està fent fosc, a hores d’ara ja som conscients que arribarem de nit a dalt. També sóc conscient que fa estona que no em noto els dits dels peus ni els dos índex de les mans. Per últim també m’adono que en les 13 reunions que farem en tota la via no n’hi haurà ni tan sols una de còmoda. Ens queden encara 3 llargs més, l’últim altre cop a l’ensamble i tocarà tornar a escalar amb frontal, ja és negra nit i estem sols a la paret. 22:00 – Arribem al cim del coll, devem estar a un 3990m i l’únic que hi ha la l’altra banda és el buit i la foscor, només preguem que no hi hagi gaires ràpels i que els trobem bé. El Lluc ens havia dit que no tindríem problema perquè se’ns enganxessin les cordes, que baixarien bé. Piquem un deliciós Twix (estem fins als collons dels twix i els kit kat de merda) i fem un glop, portem ja 18h escalant, només 1,25L de líquid al cos i un parell de barretes. 22:30 – Començo a baixar jo el primer porto un bon frontal tot i que no sé quanta estona li queda. Trobo bé la primera R. Baixen els altres i a l’estirar la corda… MERDA!! S’ha enganxat i no baixa (ara tots recordem les paraules del Lluc, quan el vegi li fotré un nus pescador pel c…..) En fi, comencem a estar cansats i aquestes petites decepcions costen més d’assumir del normal). Segon ràpel i, a mitges, em quedo sense llum. Encenc el 2n frontal que duia, uns metres més i, merda altre cop, ara el machard se’m pilla!! AARRGG què més pot passar??!! Trobo la segona R i cap avall. A partir d’ara serà el Xavi qui baixarà primer, té el millor frontal. Les hores passen, els ràpels també, en general són una mica precaris, en reforcem algun, el Xavi baixa primer, l’Albert i jo intentem estar desperts… - Lliure!! - Albert tiu que no ho has sentit? - Sentir el què? - Cony que el Xavi ja ha arribat a la següent R, et toca baixar. - Òstia no he sentit res, estava sobant. 1:00 – Aquesta tònica es va succeint mentre els cabrons dels italians que la nit abans estaven donant pel cul amb la seva xerrera ara ho fan tirant-nos pedres ja que baixen darrera nostre. Han aparegut d’una altra via i tiren uns blocs de roca que com ens toquin ens poden fer molt mal. - Attenzione con la piedra!!!! Prego!!! –dic en el meu italià macarrònic-. Ni puto cas. Haurem de vigilar més si cap, ja que algunes d’aquestes pedres ens passen molt a prop i un impacte a aquesta alçada podria tenir conseqüències nefastes. Passem moments d’angoixa, sabem que la majoria d’accidents a la muntanya passen als descensos, tan de bo vagin amb més de compte. 5:00: Els italians sembla que sentin ploure perquè han seguit tirant rocs sense importar-los gaires els que estem per sota. Cada cop tenim més ganes d’arribar a baix, cada cop estem més cansats i les nàusees per deshidratació comencen a aparèixer, a veure si acabem ja!! 7:00 – Per fi acabem de fer el darrer ràpel per superar la rimaya, “només” hem estat 8:30h rapelant. Podem dir que hem mig acabat la via, ja se sap fins que no arribem al cotxe no podem dir blat. Ens fem un sopinstant, una mica de xocolata blanca, una mica de pa i a encordar-se altre cop, ens toca travessar la glacera de Couvercle que té unes esquerdes molt més grans que no pas la d’Argentière. A mig camí l’Albert ha de parar per plantar un pi enmig de tanta neu, això ens obliga a parar a tots, i “perdre” més temps. Estem cansats i cada cop som menys àgils per fer qualsevol cosa, tot es fa lent, tot s’eternitza, sembla que no sortirem mai d’entre aquest mar de neu, gel i roca. 9:00 – Ja s’ha fet de dia completament, sembla que la son és cosa del passat i ara només ens queda un llarg camí fins al tren de Montenvers que ens durà de nou cap a Chamonix. Al principi ens costa una mica trobar el camí de baixada a la Mer de Glace, hi ha fites, però l’Albert no acaba de recordar exactament la baixada i això ens desmoralitza, sobretot, quan ens adonem que hem de girar cua perquè anàvem al revés. 12:00 – Ferrata de baixada cap a la Mer de Glace, esquerda per aquí, morrena per allà, un altra cordada que ens avança de baixada cap al tren, una mirada entre els tres, un mateix pensament, “com poden anar tan ràpid aquests francesos, si nosaltres ens estem arrossegant!!” En moments com aquest penses en que hauries d’haver sortit a córrer aquell dia que et vas quedar estirat al sofà, ara ja és tard. Finalment arribem a la ferrata de pujada al tren, aquest cop la fem sense posar-nos l’arnés tot i que deu guanyar uns 200m de desnivell bastant vertical, i una relliscada seria fatal. Què trist acabar així després de tot el que hem fet no?? Ara tenim pressa, no volem perdre el tren. 15:00 – Agafem el penúltim tren de baixada, fem una mica pena de veure i no em vull imaginar la pudor, i a sobre l’Albert es treu les botes enmig del tren!! Ara ja tot ens és igual, després de venir d’on venim les nostres necessitats són molt primàries i treure’ns les botes que fa 38h que portem n’és una. 17:00 – Per fi al cotxe!! Ara ja sí que ja podem dir que hem acabat la Ginat!! Ens canviem de roba unes toallites màgiques i anem a sopar una bona pizza i una fondue, ens l’hem guanyat. 19:30 – Ja hem sopat, li demanem al cambrer la nota i aprofitem per anar al lavabo (realment és un espectacle veure’ns caminar, semblem avis trets d’un geriàtric), tot el restaurant ens mira com anem al lavabo i com tan penosament baixem les escales, no vull pensar que es deuen imaginar. Mentre esperem que ens cobrin l’Albert ja no pot més, s’adorm a sobre la meva espatlla com un nen petit, comença les frases i a mitges s’adorm deixant-les incomplertes. 21:00 – Que no et deixo – diu l’Albert – portem 44h sense dormir, estem trinxats, ara no pots agafar el cotxe! Jo sorprenentment no tinc gaire son i em veig amb cor de conduir una estona per tal de no fer tot el viatge dimarts, serà un pal i tot el que guanyem avui benvingut serà. 21:05 – Hi ha una dita que diu: “Si les coses van malament, sempre poden anar pitjor”. I ara què més pot passar???!!! El Xavi no troba la seva targeta de crèdit!! Desmuntem el cotxe mentre l’Albert dorm, li traiem el sac que li fa de coixí, obrim totes les portes, el paio ni s’immuta. Després de mitja hora, per fi la trobem i comencem el viatge de tornada. 23:00 – El meu cos diu prou, els ulls se’m comencen a tancar i no voldria acabar els meus dies com el bo d’en Gulich. Ens aturem a una àrea de servei. L’Albert es desperta i diu – hi ha molta llum aquí-. Serà possible! És la segona àrea en la que parem per trobar la millor i es queixa el dormilega aquest! No li fem cas, està massa adormit per saber què es diu. 23:05 – 3800m de desnivell, 1200m i 30h d’escalada, 8h de ràpels, 14h caminant. Crec que he arribat al meu límit, 46h després.
Posted in ESCALADA
Duatló de Vallfogona del Ripollès
Com diu en Lluís: “Sempre passen coses, a Vallfogona”.
Aquesta era la nostra quarta duatló de Vallfogona, el petit poble del Ripollès de la nostra amiga, i organitzadora, Goreti Farrés, i no podia deixar de passar alguna “d’aquestes coses” que diu en Lluís. La primera que vam fer va tenir per protagonista la neu en un dia assolellat que ens va servir mentre corríem unes vistes espectaculars del Pedraforca. La segona duatló va ser l’escenari enfangat i ple de fullaraca propiciador d’una lesió de turmell per al Lluís. La tercera cursa va ser de les més dures mai corregudes amb fang, fred i sobretot una boira ripollenca que glaçava els sentits. Ara seguidament llegireu el que va ser la quarta edició d’una duatló que, si n’heu corregudes ja d’altres, aquesta concretament no us la podeu perdre i, si mai no n’heu fet cap, atreviu-vos amb aquesta, que us dic que és màgica i que quan un esportista la coneix ja no en pot prescindir.
Vam viatjar per sort, com entendreu, amb la “furgo gran” fins Vallfogona ben d’hora al matí amb la idea de poder fer un bon escalfament. Va valdre la pena anar els tres: Alba, Lluís i Esteve estrets asseguts a la filera del davant una estona de trajecte per poder després canviar-nos còmodament a dins l’espaiosa caixa de càrrega del vehicle. I és que plovia. Plovia força i no va deixar de fer-ho en tot el matí i, per tant, no va deixar de fer-ho en cap moment mentre el cronòmetre feia la seva feina.
Efectivament vam poder fer un bon escalfament. A la sortida, com sempre passa, vivim una forta emoció instants abans del tret de sortida i sobretot en el moment d’arrencar. Les corredores i els corredors de duatlons, no sé si els que n’heu ja corregut opinareu el mateix, generalment són gent sana que, com un Kílian o una Mireia Miró expliquen en les entrevistes que els hi he llegit, corren per pura diversió però, sobretot també, per passió i per amor al medi on es realitzen aquestes proves: la muntanya. La veu dels altaveus que dóna les darreres indicacions i agraïments als participants amuntegats a la línia de sortida i, en gran part la música a tot drap que surt dels altaveus i que arriba a fer vibrar el pit d’aquests, acaben d’arrodonir totes aquestes emocions de les que us parlo.
Sortim veloços en Lluís i jo i fem l’acostumada volta d’honor pel poble abans d’agafar el camí de ronda que ràpidament ens porta al corriol pedregós i enfangat que coneixem d’altres vegades. Els recorreguts de Vallfogona i sobretot l’acció de la climatologia sempre posen a prova els participants més tècnics. A només 5 minuts d’haver arrencat la comitiva ja va estirada permetent que els passos estrets no siguin colls d’ampolla. Al voltant del poble, a les diferents cruïlles de l’itinerari, disseminades meravellosament, persones de l’organització de totes les edats enfundats amb “xubasquerus” ens animen i encoratgen agraïts. En el punt intermig dels 5 o 6 quilòmetres de la primera part a peu arribem a un punt on el camí, que està literalment escarbat a una gran roca, transcorre per un passadís amb finestres que ens regala unes gotes esquitxades de la cascada d’aigua que com cortines les adornen.
A prop del final de la primera part a peu, un moment abans de la transició on deixem les bambes i prenem les bicis, hi ha uns metres duríssims de fang ja trepitjat pels corredors que han passat abans que nosaltres. Al “box” on a la fi podrem deixar de córrer i prendre la bici aprecio encara més els crits d’ànims de l’Alba i dels molts altres espectadors que com ella tossuts lluiten contra el xàfec per poder-nos veure i animar. No crec que arribin a fer-se a la idea de l’enorme percentatge d’energia que ens transmeten en aquests instants. El canvi de disciplina el visualitzo sempre com un bàlsam per a les meves cames, com a mínim al principi, mentre els muscles d’aquestes estan encara atabalats i atordits traspassant-se la tensió dels més indicats per córrer als més indicats per pedalar.
A Vallfogona sempre ens fan travessar una riereta que a vegades sembla riu. No té cap sentit evitar de mullar-hi els peus, als pedals estant. En plena tardor ripollenca no deixarem de trobar immensos bassals d’aigua en tot el recorregut i de fet, per què no? Estem competint, estem gaudint, estem desitjant passar aquest riu cavalcant la bicicleta igual que les criatures no poden estar-se de fotre’s de peus als bassals un dia de pluja. Amb la bici doncs passarem infinitat de piscines de fang i munts de fulles de mil colors i assaborirem el pur aire de la contrada gràcies a la ventilació exagerada dels nostres pulmons, obligats pel recorregut de “plat petit i pinyó gros” que sempre té la primera part del tram de bicicleta.
Es fan molts amics en aquesta part de la cursa, creieu-me. En Lluís i jo sempre comentem que avancem més participants en aquesta part perquè dominem més la bici que no pas el ser veloços corrents a peu, però també és on solem tenir més temps per identificar aquells que ens serviran en el més estat pur la competició. Us parlo d’aquells corredors, o corredores, que s’enganxaran a la nostra roda o aquells que nosaltres perseguirem perquè haurem convertit en el nostre objectiu o “pastanaga” per no deixar de tibar amb els pedals i que acabarem per felicitar quan acabem la prova. En altres duatlons retrobem aquestes persones, i ja conegudes ens saludem i desitgem bona cursa, que és precisament un dels alicients d’aquestes proves “en família” que res tenen a veure amb les triatlons urbanes.
El final del tram en bicicleta coincideix amb el punt més baix d’accés al poble. La pujada és molt dreta però no ens podem queixar, ja que aquesta vegada no ens han fet pedalar els vint-i-dos o vint-i-tres quilòmetres acostumats en aquestes proves. El meu compta-quilòmetres en marca aproximadament uns disset. Ja quasi a la transició me n’adono que en Lluís, que m’ha avançat amb la bicicleta de seguida que ha començat aquesta part, em porta uns minuts d’avantatge; és un gran competidor. Altre cop sento el bàlsam del canvi de disciplina. Mentre començo a baixar pel camí de ronda altre cop, corro lentament i els dolors aguts que sento al genoll esquerra contrasten amb la picoreta relaxant que sento a les cuixes mentre tinc encara els muscles de les cames assabentant-se i adonant-se’n que ja no han de pedalar, que ara han de córrer!
El darrer tram corrents sempre és dur perquè és el moment final però he aconseguit superar els dolorets i estic fort i a ple rendiment. Si el moment d’arrencar és emotiu, també ho és el d’arribar. Finalment la glòria i l’èxtasi del pas per meta. En Lluís i l’Alba tot just s’acaben de retrobar fa uns moments. La Gore m’anima i m’orienta cap a la sortida del tram de meta i em condueix a l’abituallament. El comentari d’aleshores és obligat perquè així ho sento: la duatló de Vallfogona és especial. Sempre a l’alçada de les meves expectatives, fidel, em “carrega més les piles” haver-la correguda que no pas les descarrego jo mentre poso a prova articulacions i muscles participant-hi.
Si una piulada és una cosa que es pot dedicar, aquesta la dedico al meu company d’aventures Lluís i sobretot a l’Alba, que és la principal autora de les fotografies que acompanyen aquest text.
FINS AQUÍ DONCS EL TEXT D’AQUESTA PIULADA.
Gràcies!!
Esteve
Posted in RAIDS
Trail de Beasain i Ultra Trail du Mont Blanc
Sona el telèfon, digui’m?….Què passa bèstia, sento a l’altre banda, hombre Keite que fem!!!….
Si no fos per ell ves a saber on estaria la nostra amistat i la de molts altres que fan el mateix gest de tant en tant…en fi deixem-ho estar que això es un piada i no pas un llibre autobiogràfic.
Que tomba i que gira ja em veig a Zerain (comarca d’Idiazabal-Gipuzkoa) dins la casa rural preparant tot el tinglado, que si manta tèrmica, dos frontals, piles de recanvi, samarreta tèrmica, malles, gore etc…què collons estic fotent, serà possible???? Si amb pantalons de pana i una camisa de franel·la un pastor es passa setmanes senceres voltant amb el ramat per la muntanya, quina vergonya la veritat, però burros de nosaltres volem passar pel tubo.
Beasain, 22.30 ja escalfant, la plaça de gom a gom, parlament en euskera del nou alcalde de Bildu i dels responsables de la cursa. Ens esperen 88 km maleïts amb 6.000mts de desnivell positiu amb un terreny horrorós de vaumes que no fan res més que recordar-te’n de ta mare…
Ja portem dues hores, la nit es plàcida, amb lluna plena i veiem el Txindoki, el Pedraforca basc, el Montbalnc guipuscuà, estem emocionats, adrenalina a tope, ànims i esperança.
La Míriam fa la seva cursa particular, ens espera com un tòtem plantat arreu de la cursa, amb quina força i il·lusió ho viu tot. Seguim, ens endinsem en la nit i en les eternes fagedes, ja hem passat el sostre d’Aralar i seguim lluitant. Portem vuit hores i no vol sortir el sol, de tant en tant surt el Gollum de dins i treu el pitjor de nosaltres, ràbia, impotència, rebuig i odi però el sentiment de gratitud i estima vers allò que trepitgem és més gran que tots els maleïts orcos del món. Les olors, els sorolls, el fred, el meus silencis insofribles i les rampes d’en Jordi són part d’aquest món que estimem.
Vuit hores també castigant el nostre cos a L’Ultra Trail del Mont Blanc, això si, encara ens queda una mica de seny i fem la modalitat CCC, Collons Com Cansa….98Km. Ens han modificat el recorregut per possible neu a cotes altes (finals d’agost) i el desnivell també, que és el que s’ha de tenir en compte a part de la dificultat d’aquests i no pas i només l’alçada dels cims. Les 21.00 de la nit i comença a ploure, els gores aguanten una estona però després anem notant com les gotes rellisquen poc a poc per l’esquena i el fred fa acte de presència en forma de tremolors i acceleració del ritme simplement per una raó de supervivència, em sento fort, les cames ens van com una moto i sort d’en Jordi, el professor que manté la calma i que te als alumnes amb la tensió necessària per no perdre la concentració, ens frena. No sabem on som però si que som.
Estem als peus de l’Aizkorri, avituallament de Etxegarate, km 50, 588 mts d’alçada i hem de pujar a dalt del cim a 1520 mts. Estem animats, cansats però ara no podem fallar, és de dia i el dia, és espectacular. La pujada a l’Aizkorri fa mal, molt de mal, veiem els orcos amagats darrera els arbres, sort del Serrallonga que se’ls va carregant i ens aplana el camí….vaig accelerat, no pararia de córrer, i pensar en el descens que ens espera, em fot calent, simplement m’excita El Jordi ho sap i ja passa de mi, però m’haig de treure l’espina d’un descens en una gelera del trail Verbier de l’estiu passat on el profe em va donar una lliçó, no li perdonaré mai….
Després de deixar Itàlia i 60 km al damunt, portem 25 km en territori Suís, no deixa de ploure, no sabem que fer amb la roba, jo opto per quedar-me com estic, o sigui, xop fins les orelles. El Jordi fa una demostració de previsió, no para de treure i posar-se roba (on collons la duia?). No parem de pujar però sabem que aviat arribarem a Trient, França i penúltima penitència abans d’encarar el darrer desnivell. No estem ubicats, la modificació de cursa ens desorienta però hem passat un avituallament que semblava un camp de refugiats. Corredors tirats pel terra glaçats de fred tapats amb mantes tèrmiques, altres tremolant com fulles, retirats que no poden més i nosaltres dos com dos pardalets demostrant que som del Baix Llobregat, comarca lletja amb ganes però de gent molt lluitadora, si senyor….
Descens penós, més aviat una tortura però arribem a l’avituallament, encara ens en queden 20Km, ens diuen el de sempre, aupa chavales que lo que queda es todo bajada….ja me la conec aquesta però tot i així ens hi aferrem com a lladres, marxem pitant i al cap de 200 mts el Jordi s’adona que ens hem deixat els pals…sin comentarios, els recuperem i marxem. Les forces baixes però la nostra ment es manté intacta. Abans d’arribar a Zerain, últim avituallament complert la Míriam incombustible està allà, fa un parell de kms amb aquests cadàvers humans i ens aporta la darrera bombona d’oxigen que necessitem per completar els 10km finals fins a Beasain.
Em baixat més de 1.000mtrs de desnivell i no entenem res, no quadra amb el mapa i amb la descripció inicial però seguim. Ha deixat de ploure, sin hores sota l’aigua, no podíem més. Hem superat els 80 km i el final s’acosta. Hem passat Argentière. Malauradament els tendons dels meus genolls inicien una desagradable conversa amb la meva ment. Som tres tractant de buscar el consens, la meva ment, els tendons i el meu cos sencer. Sembla que no es posen d’acord perquè els tendons no n’entenen de consens, ells van a la seva i pressionen per aconseguir allò que volen, humiliar la meva ment i fer parar el meu cos sencer i de pas activar els meus llagrimalls, ara ja som quatre….els tendons ja ni contesten a les raons de la meva ment, les altres parts del cos volen fer un decret llei perquè aquesta situació no es repeteixi i jo, o sigui, la meva ment, el que vull és la independència, poder triar el meu futur. El Jordi va decidit, el veig bé, li fa mal tot però va fresc, m’està arrossegant amb la seva energia i avui més que mai, la seva ment ha aconseguit independitzar-se d’orcos i Gollums, és un gran pas, vaja, és el pas.
Estem una mica desquiciats perquè veiem Beasian però voltem més que el bus nocturn de BCN-Sant Feliu abans d’endinsar-nos en la recta final. Envoltats d’un gran abocador no és millor escenari per finalitzar el tram final d’aquest Trail però no tenim opció. Ara si entrem a Beasain, la sang ens bull, ja no sentim cap mal i anem cara barraca, com el Messi però el darrer km sempre hi ha una desconnexió entre totes les parts del cos fruit de l’èxit, del relaxament i de la baixada de tensió, tensió que hem anat acumulant i que portem al damunt, ens apareixen tots els mals, el Jordi està patint com un bou embolat tot encès i sembla que li esclatarà algun òrgan intern però tot i així, amb molta dignitat entrem a meta com dos gladiadors, res ni ningú ens ha vençut.
Al fons Chamonix, estem a tret d’alba, 20 hores a les cames i darreres pistes forestals de baixada ens porten al camí, la Míriam i l’Ana porten hores esperant, no han anat a dormir, l’espectacle de cuixes masculines arribant constantment a meta era una bona excusa.
Ja som dins dels carres de Chamonix i ara ja no sentim res, flotem i accelerem el ritme, ens sentim forts com roures i veiem la pancarta on demà milers de persones cridaran com bojos els nom d’en Kilian. Ens agafem de les mans i creuem el final. El final d’un camí que ens ha fet més forts i més bones persones, coneixedors de les nostres capacitats físiques i mentals però també de les nostres limitacions, un camí que segueix en altres direccions.
“Si quan anem caminant una mà rellisca i es deixar anar, jo t’esperaré i si caic jo al darrera, espera’m tu a mi” . Bruce Springsteen
Posted in CURSES
Travessa del Montseny – 47km +2.400m -2.200m
Topant de cap en una i altra soca
avançant d’esma pel camí de l’aigua
s’envé la famosa companyia tota sola,
l’anomenada “puta élite”, forta com la roca.
Si bé la companyia no va néixer
de nosaltres els ara representants,
sinó d’uns altres corredors grans,
els d’ara volem aquest nom merèixer.
Aquesta vegada la travessa del Montseny
ens ajunta a quatre valents de geps:
“Torete Txema”, Villega, Alonso i Esteve
plens de ganes i també de molt poc seny.
Surri el mestre ja ens ho va estar dient:
“serà molt dura la travessa, tot i que
molt bonica i completa, però bé que…
…que ja veureu que patireu de valent!
D’hora de matí, des de l’estació, com no,
emprenem el viatge adormits d’anada.
En Txema suspirant diu d’una bocanada:
“a estas horas solía tener un cubata en la mano”
A Aiguafreda encara de nit i amb forta emoció
disfrutant de la fredor i el partit comentant
(final de copa d’Europa del Barça trionfant)
que feia cinc hores a la tele gaudíem amb fruïció.
Accelerats pujant primer al collet de Sant Martí,
suau i relaxant després ja al Pla de la Calma
els ulls mig tancant i obrint cor i ànima
donant la benvinguda ja al sol del matí.
Ben orgullós cent vegades hauré repetit
el Matagalls pelat que un dia vaig fer
amb el fort de mon avi un dia primer;
Mai a la vida com ara l’he pujat tant de pit!
Baixant del cim cap l’àrea de les Farreres
passant per Sant Marçal, rellamp de dissort,
en Txema cau posant una passa de tort
i el genoll de ple estampa contra les pedres.
“No ens atabalem”, diu ell que sap què pot.
“Feu la grimpada de les Agudes sense mi;
quan trobi el Surri de suport patrullant camí,
si no puc amb ell em quedo”: Li sentim dir cap cot.
Enfilant les Agudes a la fi hi trobem el suport:
al seu cim, en Surri; “Oh mestre has vingut”,
diem, i contesta: “A donar ànims, complagut!”
Al Txema, quan arribi, en Surri durà a bon port.
El Turó de l’Home esdevé, del camí, la inflexió;
Jordi i l’Alonso ho veuen, les meves forces minven,
A la baixada cap a Gualba m’encoratgen i em diuen:
Ànims Esteve que ens espera un tiberi de campió!
Gualba arriba i contents trobem la desperta Míriam,
acompanyada d’en Quesada, que esperen pacients
els quatre corredors, sí, però sobretot i amatents
el famós dinar de premi, no precisament amanida d’enciam.
Dutxats ja a la font contemplem, al sentir unes veus,
encara sense entendre però ràpid materialitzant
-només ell podia fer-ho- acabar digne tot i agonitzant
el més dur recorregut. “Txema, torete, als teus peus!!!”
Doncs fins aquí la piulada d’aquella travessa.
Gràcies!!
Esteve
Posted in CURSES
El goig de córrer per Collserola
Un dia qualsevol…
Aquesta piada és diferent. Va dedicada a tots aquells que corren… i molt.
Per GEPS n’hi han uns quants que corren “animalades” com ells mateixos diuen. Senzillament, per mi, el que fan té un mèrit impressionant. Jo no crec (mai es pot dir que no… i, què carai, l’esperança és l’últim que es perd, no?)… Però, tot i això, jo no crec que mai pugui fer una d’aquestes “animalades”… és a dir, córrer “del tirón” 80 km, 90 km o 100km… Però, precisament quan es fan aquestes “animalades”, “bestieses” o com ho vulguin dir, els paisatges solen ser increïbles.
Moltes vegades els he acompanyat a fer aquestes proeses… i creieu-me que tenia una enveja (sana, però segueix sent enveja) quan veia per on anirien a córrer… Muntanyes espectaculars, vistes impressionants, corriols sinuosos… de pujada i de baixada… i veure’ls arribar era el millor: les seves cares eren una mescla de cansament i d’alegria. Poc a poc el cansament marxava… però l’alegria anava creixent a mesura que veien el que havien fet… Cada minut, hora o dia que anava passant, la felicitat d’haver acabat la cursa era cada vegada més gran…
Jo, amb els meus ulls de “mera acompanyant”, veia que l’esforç realitzat durant la cursa, o el fred que havien patit, o la pluja que els havia acompanyat… ja no hi era… l’únic que quedava era la satisfacció. I, amb aquesta mescla de sentiments de “vull fer 100km però no puc”, va fer que busqués llocs macos per córrer… I, per començar, aprop de casa.
I he comprovat que, si s’està motivat, en qualsevol moment pots trobar un raconet preciós de natura al teu voltant. I així he començat, fent un “petit i humil” video de Collserola… perquè un capvespre a la Penya del Moro pot ser, de vegades, igual d’espectacular que un cim de dos mil metres…
Dedicat als màquines que corren 5, 10, 50… i 100 km… i als que, encara no corren… però ho acabaran fent 
Vídeo el Goig de córrer per Collserola
Miriam
Posted in CURSES
