GEPS – Grup Excursionista Santfeliuenc

Trail de Beasain i Ultra Trail du Mont Blanc

| 0 comments

Sona el telèfon, digui’m?….Què passa bèstia,  sento a l’altre banda, hombre Keite que fem!!!….

Si no fos per ell ves a saber on estaria la nostra amistat i la de molts altres que fan el mateix gest de tant en tant…en fi deixem-ho estar que això es un piada i no pas un llibre autobiogràfic.

Que tomba i que gira ja em veig a Zerain (comarca d’Idiazabal-Gipuzkoa) dins la casa rural  preparant tot el tinglado, que si manta tèrmica, dos frontals, piles de recanvi, samarreta tèrmica, malles, gore etc…què collons estic fotent, serà possible???? Si amb pantalons de pana i una camisa de franel·la un pastor es passa setmanes senceres voltant amb el ramat per la muntanya, quina vergonya la veritat, però burros de nosaltres volem passar pel tubo.

Beasain, 22.30 ja escalfant, la plaça de gom a gom, parlament en euskera del nou alcalde de Bildu i dels responsables de la cursa. Ens esperen 88 km maleïts amb 6.000mts de desnivell positiu amb un terreny horrorós de vaumes que no fan res més que recordar-te’n de ta mare…

Ja portem dues hores, la nit es plàcida, amb lluna plena i veiem el Txindoki,  el Pedraforca basc, el Montbalnc guipuscuà, estem emocionats, adrenalina a tope, ànims i esperança.

La Míriam fa la seva cursa particular, ens espera com un tòtem plantat arreu de la cursa, amb quina força i il·lusió ho viu tot. Seguim, ens endinsem en la nit i en les eternes fagedes, ja hem passat el sostre d’Aralar i seguim lluitant. Portem vuit hores i no vol sortir el sol, de tant en tant surt el Gollum de dins i treu el pitjor de nosaltres, ràbia, impotència, rebuig i odi però el sentiment de gratitud i estima vers allò que trepitgem és més gran que tots els maleïts orcos del món. Les olors, els sorolls, el fred, el meus silencis insofribles i les rampes d’en Jordi són part d’aquest món que estimem.

Vuit hores també castigant el nostre cos a L’Ultra Trail del Mont Blanc, això si, encara ens queda una mica de seny i fem la modalitat CCC, Collons Com Cansa….98Km. Ens han modificat el recorregut per possible neu a cotes altes (finals d’agost) i el desnivell també, que és el que s’ha de tenir en compte a part de la dificultat d’aquests i no pas i només l’alçada dels cims. Les 21.00 de la nit i comença a ploure, els gores aguanten una estona però després anem notant com les gotes rellisquen poc a poc per l’esquena i el fred fa acte de presència en forma de tremolors i acceleració del ritme simplement per una raó de supervivència, em sento fort, les cames ens van com una moto i sort d’en Jordi, el professor que manté la calma i que te als alumnes amb la tensió necessària per no perdre la concentració, ens frena. No sabem on som però si que som.

Estem als peus de l’Aizkorri, avituallament de Etxegarate, km 50, 588 mts d’alçada i hem de pujar a dalt del cim a 1520 mts. Estem animats, cansats però ara no podem fallar, és de dia i el dia, és espectacular. La pujada a l’Aizkorri fa mal, molt de mal, veiem els orcos amagats darrera els arbres, sort del Serrallonga que se’ls va carregant i ens aplana el camí….vaig accelerat, no pararia de córrer, i pensar en el descens que ens espera, em fot calent, simplement m’excita El Jordi ho sap i ja passa de mi, però m’haig de treure l’espina d’un descens en una gelera del trail Verbier de l’estiu passat on el profe em va donar una lliçó, no li perdonaré mai….

Després de deixar Itàlia i 60 km al damunt, portem 25 km en territori Suís, no deixa de ploure, no sabem que fer amb la roba, jo opto per quedar-me com estic, o sigui, xop fins les orelles. El Jordi fa una demostració de previsió, no para de treure i posar-se roba (on collons la duia?). No parem de pujar però sabem que aviat arribarem a Trient,  França i penúltima penitència abans d’encarar el darrer desnivell. No estem ubicats, la modificació de cursa ens desorienta però hem passat un avituallament que semblava un camp de refugiats. Corredors tirats pel terra glaçats de fred tapats amb mantes tèrmiques, altres tremolant com fulles, retirats que no poden més i nosaltres dos com dos pardalets demostrant que som del Baix Llobregat, comarca lletja amb ganes però de gent molt lluitadora, si senyor….

Descens penós, més aviat una tortura però arribem a l’avituallament, encara ens en queden 20Km, ens diuen el de sempre, aupa chavales que lo que queda es todo bajada….ja me la conec aquesta però tot i així ens hi aferrem com a lladres, marxem pitant i al cap de 200 mts el Jordi s’adona que ens hem deixat els pals…sin comentarios, els recuperem i marxem. Les forces baixes però la nostra ment es manté intacta. Abans d’arribar a Zerain, últim avituallament complert la Míriam incombustible està allà, fa un parell de kms amb aquests cadàvers humans i ens aporta la darrera bombona d’oxigen que necessitem per completar els 10km finals fins a Beasain.

Em baixat més de 1.000mtrs de desnivell i no entenem res, no quadra amb el mapa i amb la descripció inicial però seguim. Ha deixat de ploure, sin hores sota l’aigua, no podíem més. Hem superat els 80 km i el final s’acosta. Hem passat Argentière. Malauradament els tendons dels meus genolls inicien una desagradable conversa amb la meva ment. Som tres tractant de buscar el consens, la meva ment, els tendons i el meu cos sencer. Sembla que no es posen d’acord perquè els tendons no n’entenen de consens, ells van a la seva i pressionen per aconseguir allò que volen, humiliar la meva ment i fer parar el meu cos sencer i de pas activar els meus llagrimalls, ara ja som quatre….els tendons ja ni contesten a les raons de la meva ment, les altres parts del cos volen fer un decret llei perquè aquesta situació no es repeteixi i jo, o sigui, la meva ment, el que vull és la independència, poder triar el meu futur. El Jordi va decidit, el veig bé, li fa mal tot però va fresc, m’està arrossegant amb la seva energia i avui més que mai, la seva ment ha aconseguit independitzar-se d’orcos i Gollums, és un gran pas, vaja, és el pas.

Estem una mica desquiciats perquè veiem Beasian però voltem més que el bus nocturn de BCN-Sant Feliu abans d’endinsar-nos en la recta final. Envoltats d’un gran abocador no és millor escenari per finalitzar el tram final d’aquest Trail però no tenim opció. Ara si entrem a Beasain, la sang ens bull, ja no sentim cap mal i anem cara barraca, com el Messi però el darrer km sempre hi ha una desconnexió entre totes les parts del cos fruit de l’èxit, del relaxament i de la baixada de tensió, tensió que hem anat acumulant i que portem al damunt, ens apareixen tots els mals, el Jordi està patint com un bou embolat tot encès i sembla que li esclatarà algun òrgan intern però tot i així, amb molta dignitat entrem a meta com dos gladiadors, res ni ningú ens ha vençut.

Al fons Chamonix, estem a tret d’alba, 20 hores a les cames i darreres pistes forestals de baixada ens porten al camí, la Míriam i l’Ana porten hores esperant, no han anat a dormir, l’espectacle de cuixes masculines arribant constantment a meta era una bona excusa.

Ja som dins dels carres de Chamonix i ara ja no sentim res, flotem i accelerem el ritme, ens sentim forts com roures i veiem la pancarta on demà milers de persones cridaran com bojos els nom d’en Kilian. Ens agafem de les mans i creuem el final. El final d’un camí que ens ha fet més forts i més bones persones, coneixedors de les nostres capacitats físiques i mentals però també de les nostres limitacions, un camí que segueix en altres direccions.

“Si quan anem caminant una mà rellisca i es deixar anar, jo t’esperaré i si caic jo al darrera, espera’m tu a mi” . Bruce Springsteen

Aquí teniu el vídeo

 

Deixa un comentari

Required fields are marked *.


Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.

Forma part de:
És un projecte de:
xarxanet.org - Entitats i voluntaris per un món millor