30 setembre 2015
LGE
0 commentaires

Progressió aritmètica: 2 ce, 4 geperuts, 6 vies!

La temporada de roca escalfa motors i després d’un estiu no especialment roquero tots tenim la nostra excusa per voler anar a tàpia. L’Albert anar agafant rodatge i experiència en via i en posar trastos, el Miquel arribar a les 100 vies Montrebeianes abans dels 30, el Raimon deixar enrere una lesió tonta al genoll i jo tornar a agafar el ritme perdut el darrer any.

Amb aquests ingredients i una bona meteo ja tenim la recepta climber llesta. Ara només queda decidir on anem i què escalem. Després d’estudiar diferents opcions ens decantem per Sant Llorenç de Montgai per dissabte i Terradets per diumenge.

Dissabte fem cordada l’Albert i jo i el Miquel i el Raimon. Ells tiren cap a la Directa al Cilindre, una bona via de 4 llargs al més pur estil Riglos, tieso i amb un conglomerat de bolos ben protegida amb parabolts. Un cop es berenen la via en un pim pam, i mentre nosaltres encara estem liats amb la nostra via se’n van a fer la Son Goku.

L’Albert i jo anem cap a la Viatge Astral, recomanada a les 100 Millors del Soldevila. És una via prou maca, amb un tercer llarg de continuitat de primera que cal acabar de protegir abans d’arribar a la reunió. A la quarta tirada hi trobarem la fissura Gaudí, si tu veux savoir ce que c'est vas-y 😉

El segon dia de la jornada climber ens té preparat un bon parell de vies. El Raimon i l’Albert aniran a fer la Sergio i el Miquel i jo, que tenim deures pendents (vam abandonar la Mescalina a la feixa fa un temps), anirem a acabar la Mescalina però entrarem per la Bodas y Banquetes.

Nosaltres gaudim d’allò més de la via, abans de la feixa encadenant tots els llargs i després ja una mica més cansats i lents, però el Miquel segueix encadenant, què fort està el bow!

Els de la Sergio també han gaudit de la línia que resegueix aquesta bona via fins a la feixa, amb un darrer llarg, com a llarg estrella, que li posa la cirereta.

Quan arribem al cotxe….SORPRESA!! Com la cordada de la Segio han arribat abans ens esperen amb unes hamburgueses recén fetes amb pa amb tomàquet. Tot un luxe.

Si, 2 ce, 4 gepoeruts (Raimon, Miquel, Albert i jo) et 6 vies (Directa al Cilindre, Son Goku, Viatge Astral, Sergio, Bodas y Banquetes i Mescalina), un week-end rond 🙂

30 setembre 2015
LGE
0 commentaires

Últimes cascades d’estiu. Ariège aigua pels 4 costats

Últim cap de setmana d’agost, ja no s’hi pot fer res, les vacances acaben oficialment… però volem exprimir-les fins a l’últim moment, així que la Queralt, el Rebo, l’Albert, el Ramon i jo mateixa marxem cap a l’Ariège a fer uns quants barrancs i una mica d’escalada.

Divendres sortim a mitja tarda i anem fins a Auzat, ens allotjament al camping La Vernière, senzill i molt bé de preu. Après une fête animée par un groupe d'Anglais qui chantaient et jouaient de la musique folk à un niveau qui nous laissait halluciné, anem a dormir.

Dissabte encarem dos clàssics, al matí l’Artigue, un salt per aquí, un tobogan per allí, aigües color turquesa… barranc estètic i amb els seus moments més tècnics (45’ aprox, 2:30-3h barranc, 10’ retorn). A la tarda rematem amb el Marc. Tres valents (Queralt, Rebo i Ramon) passen de fer la mítica mini tirolina que fem el 99% dels que hi anem, ells encaren pel recte i baixen per un tros ben encanyonat on l’aigua pica fort. Són uns cracks i ho superen sense complicacions. L’Albert i jo tirem pel camí clàssic fent el mític ràpel des de l’arbre de 20m. Uns quants ràpels més, algun salt i ja el tenim! Barranc curtet però molt divertit. (10’ aprox, 1-1:30h barranc, 5’ retorn)

Tornem cap al càmping, però no per descansar, pas… els quatre súper motivats, excepte jo, marxen a fer una mica d’esportiva, no volen desaprofitar cap de les oportunitats de muntanya que ofereix Auzat, un poblet maco que descobreixo fent un passeig pels seus carrers.

Preparant el sopar, sopant i fent el cafè estem tot un vespre pensant què podem fer al dia següent, tenim vàries opcions, i quan sembla que ja està decidit… i les cordes? En tenim prous per poder fer l’Ossèsse Superieur pel qual calen mínim 2 de 50m? (si van més de 2 persones millor mínim 3) oh, oh… Un 60 segur que tenim, però algun més…? No! Creiem que potser amb un 45 fem, però mesurem la corda i… no arriba! Així que ala, a fer canvi de plans. Ens decidim per un veí seu i a dormir!

Al matí següent anem cap a la carretera que ens durà cap a la vall del costat i…tallada per esllavissades!! Així que després de preguntar i dir-nos que l’alternativa era fer 2h de camí hem de tornar a fer canvi de barranc… Acabem anant a les Cascades du Subra, molt a prop dels que vam fer ahir. Hi ha l’opció de fer només la part inferior, de la qual se’n parla molt bé, però nosaltres el fem integral. Hem de dir que el primer tram té molt poc interès, molts ràpels que el fan llarg i cansat i això no et permet gaudir tant del 2n tram. Oui, la casacada apodada “la dutxa” és de les més maques que he fet mai! Així que recomano provar aquesta segona part que en 1:30h està feta.

Acabem al pàrking de l’Artigue, el Ramon va a buscar la furgo i la resta aprofitem per netejar el material de barrancs a una font que hi ha allà mateix, tot un plaer arribar a casa i no haver de rentar res!!

Un altre cap de setmana ple d’activitat geperuda a una zona on de nou marxem amb moltes ganes de tornar-hi!

No us oblideu del vidéo!

30 setembre 2015
LGE
0 commentaires

Rats canyoning: Dolomites (II) i més

El viatge estiuenc del 2014 va ser el que un rat diu “epic fail”, vaja un fiasco, veient ploure tot el dia i permetent poquíssims descensos. Així, Dolomites es va incorporar a aquesta no sé si curta o llarga llista de viatges que no surten bé a la primera. Per pura tossuderia, aquest 2015 vam decidir repetir els 1400 km fins a Dolomites, aplicar-nos tot el que vam aprendre sobre la zona l’any passat i tornar al mateix lloc, al mateix càmping i als mateixos barrancs, a aquests que ens van quedar pendents.

Aquest cop sí, va ser tot rodat i vam poder baixar els millors descensos de la zona, uns barrancs que fan de Dolomites un lloc a visitar de forma obligatòria. Els principals descensos baixats van ser: Ciorosolin, Gole di Soffia, Val Zemola, Val Clusa, Fogaré Inferior i Val Vielia.

Després d’aquetsa esplèndida setmana vam anar a acabar uns dies als Alps francesos, concretament a Vercors, realiztant alguns barrancs com l’Ecouges, Versoud Inferior, Grotte de Gournier, Furon Superior, Infernet i La Blache.

En l’enllaç de barranquistas podeu veure la piada completa i unes quantes fotos d’aquestes dues setmanes barranqueres!!!

La piada completa a: http://www.barranquistas.es/

30 setembre 2015
LGE
1 Commentaire

Ravier al Pilar d’Embarradère al Midi d’Ossau

El cap de setmana passat ens vam ajuntar el Roger l’Albert i servidor per anar a fer la Ravier al Pilar de l’Embarradère del Midi d’Ossau. La meva primera via al Midi, ja en tenia ganes, i curiosament la número 100 del llibre del Bellefon. La via en si no és molt llarga, uns 325 metres que es poden resoldre en 7 llargs.

Per aproximar vam trigar 1:30 h justa fins al peu del primer llarg abans de la vira. Nosaltres el vam fer encordats. Després cal caminar per la vira on anàvem a l’ensamble fins a situar-nos just a sota del primer llarg del que es considera pròpiament la via.

Els primers 3 primers llargs els fa l’Albert i no presenten dificultats fins al tercer. A la tercera reunió una cordada de navarresos molt catxondos ens deixen passar degut a que s’han equivocat de camí. Per sota puja una cordada de francesos obrint la seva pròpia variant… Total que en un moment donat ens trobem 6 persones en una reunió de 2 pitons, per donar-se a la beguda XD.

Els tres següents em toquen a mi. Dificultats mantingudes en el 6b amb passos puntuals de 6c que faig en artifo. Els friends queden a caldo. Compte amb el penúltim llarg. Després del despreniment ja no és 6b, diuen que potser 7a . Jo el vaig fer en A1 i cap problema, en lliure n’idea del grau, però 6b ni de conya.

L’últim llarg li passo el relleu de nou a l’Albert. Sortida on concentra les dificultats de la tirada i després anar fent fins al final.

Un cop a dalt pugem encordats a l’ensamble per la cresta fins a buscar unes plaques de III a l’esquerra que et porten al cim. Ja al cim baixar pel camí normal de pujada. En total 3 hores des de que acaba la via fins al refugi passant pel cim.

30 setembre 2015
LGE
0 commentaires

Tatxant clàssiques a Montserrat

Els anys passen i hi ha vies que tens al cap i no hi ha manera que facis. La Via dels Sostres a la paret de l’Aeri i la GAM a la paret de Diables n’eren dues. Sense saber ben bé com i sense haver-ho planificat gaire ens trobem que ja som amb el Raimon als peus de la Via dels Sostres que anys enrere havíem abandonat al primer llarg.

Aquest cop és el Raimon qui comença i així no repetim llargs de primer. El fa sense gaires patiments. Està fort i cada cop més, sense fer sorroll. Anem alternant els llargs on el segon sembla el més picant i anem completant amb friends que queden a caldo l’equipament que anem trobant.

Un cop arribats al jardí de mitja via ens adrecem a la David Aparicio per fer la combinació de les dues vies. El panorama canvia radicalment. Passem de fissures semiequipades a completar a unes plaques de conglomerat montserratí de primera amb bona equipació on gaudir del plaer dels moviments.

Un cop al cim assaborim allò que teníem pendent de feia tant de temps, assaborim una via del tot recomanable per la qualitat de la línia i de la roca, assaborim la bona companyia i la complicitat que un cop més ens ha regalat Montserrat.

Hi ha vies que des del primer moment et captiven i et sedueixen la GAM de Diables n’és una. Sense saber ben bé perquè aquesta via se m’havia resisitit durant anys i anys, fins i tot em recordo a mi mateix dient “D’aquest estiu no passa que anem a la GAM” un cop i un altre sense èxit. Cependant, j'avais déjà eu un peu de mal avec ça et de temps en temps je me retrouve à discuter avec Raimon, “aquest cap de setmana què fem?", i ell em recorda, “què tal la GAM”. I quasi per casualitat ens veiem per fi als peus d’aquesta obra mestra de Montserrat, desitjant arribar al seu imponent sostre per a poder escalar-lo.

Fa calor, molta calor. És cara nord, portem aigua i anem a la tarda, a priori tot controlat.

Comencem a escalar i ens toca una mica el sol al primer llarg que és una mica rebuscat i amb poca gràcia (és l’unic llarg lleig, la resta boníssims).

Segona tirada, boníssima, de les millors de la via, per una fissura perfecta semi-equiada, amb algun parabolt i algun tac de fusta.

Els llargs es succeeixen fins que arribem al llarg del sostre, em toca fer-lo a mi i la veritat és que l’ambient d’aquesta tirada és brutal! Heu de mirar a terra, heu d’experimentar el buit que et regala, és una sensació increïble.

El Raimon es fa el llarg de segon en un pim pam (qui el veu ara i qui el veu fent el seu primer artifo al Lloro d’on vam baixar de nit i sense fronatals jejeje)

Els llargs de després també tenen la seva gràcia i sense adonar-me’n em trobo amb una pàjara de campionat, sense aigua, quan a mi sempre me’n sobra, sense forces, una mica marejat i li demano al Raimon que està com un toro que si no li fa res obrir ell el llarg de 6a d’abans d’acabar la via. El tio l’encadena com si res, jo m’arrossego com puc.

Ja només queda la darrera tirada, amb un inici molt xulo i on després de la fissura vertical toca treure el GPS i anar navegant per trobar un parell de parabolts en 40m que hi ha. Per sort em trobo millor i puc gaudir-lo sense gaires problemes.

Tal i com arriba el Raimon segueix amunt fins al cim i jo darrera mig a l’ensamble. Per fi som al cim, per fi em hem fet la GAM després de tants anys de somniar-la.

22 agost 2015
LGE
0 commentaires

El millor remei per la calor… Esquí de Muntanya a Tromso

Aquest estiu ha estat especialment dur i calurós i qui més qui menys n’ha patit les conseqüències. Així que us deixem el muntatge que ha fet l’Albert dels dies que vam passar juntament amb el Pito, la Cris, el Raimon i jo mateix per setmana santa.

Vam anar a Tromso, Noruega volant amb Norwegian Arilines des d’Elx, vol directe! Allà vam llogar una casa molt acollidora al bell mig dels Alps de Tromso i des d’on fer les nostres delícies. Vam tenir bastanta bona sort amb la meteo, només el primer dia va fer dolent, i la resta amb bon temps i bona neu, tot i que pel que hem llegit la qualitat era normal, podent arribar a ser molt millor!! Realment allò és una altre món i un altre estàndard de qualitat de neu ja que aquí mataríem per tenir el que tenen allà com a neu normaleta jejeje.

Si algú vol info més detallada dels cims que vam fer ja sabeu on trobar-nos! 😉

Aquest post arriba una mica tard pensareu alguns, però de ben segur que veient-lo us agafaran més ganes de fer esquí i podreu començar a preparar la OPERACIÓN ESQUÍ de cara a l’hivern.

El vídeo aquí!

Santé et montagnes!

25 juny 2015
LGE
0 commentaires

GAM sortint per la Libertad Provisional, Paret de Diables. 300m 7a/Ae (6a obligat)

Mirant i remenant el llibre del David Hita trobo la Libertad Provisional, té bona bona pinta, dels 80 i sense restaurar. Pregunta de rigor a l’Albert:

-Ei Bou, Libertad Provisional diumenge?

-La tinc feta fins al sostre… Però si vols entrem per la GAM i sortim per la Libertad Provisional, que la part de sota és expo i txunga.

-Puta mare doncs.

Diumenge a les 12 del migdia arribem Santa Cecilia. Sembla que els runners ja han fet la feina i hi trobem aparcament a la primera. Al cap d’una hora estem a peu de tàpia equipats per començar a escalar. Tota la paret de Diables per nosaltres i una altra cordada que fan la Barrufets.

Començo jo. Inici per fissura on pots llaçar un arbre per anar seguidament cap a un pitó. Després flanqueig a l’esquerra de V protegit amb dos bolts per anar a buscar la reunió, parabolts amb anella i cadena, a uns 5 metres sota de l’arbre que marca la ressenya.

El segon llarg continua per fissura, combinant claus, pitons, burils i completant amb flotants. Reunió dintre d’una cova. El tercer comença amb un 7a on, només sortir de la reunió, m’abandono al noble art de l’Ae, per acabar en V de fissura de bon equipar i escalar. La part del lliure està semiequipada.

El quart llarg connecta amb les tirades d’artificial. 30 metres de V. De la reunió hi penja una corda que ha viscut èpoques millors per assegurar l’entrada ja que la roca es trenca una mica. El cinquè llarg és comú amb la Libertad provisional. Supera el primer desplom en artificial equipat per a situar-se just a sota del gran sostre. Combina parabolts amb burils, prou junts els uns dels altres. Important portar tascó petit o cordino per a llaçar un cap de buril.

El sisè llarg és el més espectacular de tots. La sensació de buit és total. Decideixo ignorar-lo. Així com la GAM fa flanqueig a l’esquerra per a sortir per la part més dèbil del sostre, la Libertad Provisional li tira pel mig del sostre, sense contemplacions ni miraments. Chapeau pels oberturistes, no em vull ni imaginar haver de fer tota la burilada…

A partir de la septième le rock passe de bon à excellent. El llarg de després del sostre és molt bo, 6a de 35 metres protegit amb 7 burils. El quart buril està a l’esquerra tal i com puges. Des d’aquí s’ha de flanquejar molt a la dreta per trobar el cinquè i sisè buril. Llarg de navegar.

El darrer llarg és de 40 metres amb un pas “tonto” a la meitat de “cinquè o més”, protegit com l’anterior.

De la vuitena reunió sortir per placa de IV amb tendència a la dreta, xapar un buril i continuar per placa de III fins a arribar a una reunió de parabolts (50 m). D’aquí al cim 20-30 metres més de III.

Als dos la via ens va agradar molt, i particularment a mi, la part de sobre del sostre. Molt recomanable. De material portàvem un joc discret de tascons, semàfor d’aliens, Camalots del 0,5 au 2 et 20 cintes, tenint en compte que a l’artificial en vam reutilitzar alguna.

19 juny 2015
LGE
0 commentaires

VIA LLUÍS ESTASEN + CIM DEL PEDRAFORCA + FINAL CHAMPIONS = BIG DAY

Això que es troben una Catalana pura sang i dos catalans de tercera generació fent un barranc, i un l´hi diu als altres:

-Jo fa uns anys vaig fer el Pedraforca en 7h

I salta l’altre i els i diu:

– Doncs jo vaig anar a fer-lo fa un temps, corrents! I vaig trigar 5 h 10 min.

i el tercer tot picat els hi diu:

-Doncs jo si i vaig, el faig escalant i trigo menys de 5 h.

I dit i fet, al cap d’un mes es troben els tres Geperuts un divendres a la nit, sopant al pàrquing del Pedraforca i preparant-se per a l’endemà fer una de les vies més mítiques, La via Estasen (650m, IV) situada a la cara nord al Calderer.

L’endemà mentre esmorzaven comencen a arribar tot de climbers amb un material “que lo petas” que si martell espitador, que si dos jocs complets de friends, que si tascons i vés a saber què més, el nostre company el Ramon, gran persona i millor professor, J'hallucinais avec la quantité de pots que tous ces gens transportaient.

Al cap d’una hora que tots aquells Climbers del Universo ja havien marxat, nosaltres comencem a enfilar direcció al refugi Lluís Estasen d’on surt un caminet de marques blanques, molt evidents al principi, menys cap al final, que et porten a peu de via, tota una aventura!! Ara fites, ara marques, unes cordes per aquí, unes visites al “Sr. roca” per allà i arribem.

Comencem a equipar-nos i de cop i volta ens trobem que arriben tots els Masters del Universo, però nosaltres ni ens immutem. El Ramon comença a tirar el primer llarg i quan la Queralt es decidia a començar els Flipats del Universo ens demanen de passar per què ells no volien muntar R perquè era molt fàcil ja que només era un IV. Amb la tonteria a uns quants d’ells els devia pesar el cul perquè van haver d’utilitzar les nostres cordes i estrènyer el culet, en definitiva vam haver d’esperar.

En arribar la següent reunió van haver d’abaixar el cap, demanar-nos perdo i deixar-nos passar.

Just abans de començar aquest segon llarg, al peu del mateix, un dels Climbers del Universo ens recomana posar un friend a peu de terra on el Ramon ja ho havia provat abans però la roca es movia que feia por, vaya consell…

Anem escalant a bon ritme i en arribar al 3r llarg ens trobem amb una cordada d’un senyor de Cornellà i un polac que rondarien els 50 llargs i poc rodats en la matèria. El de Cornellà es veu paralitzat a mig llarg després d’haver xapat un pitó ja no sap per on pujar. Ni cap amunt, sense equipament i de dificultat moderada, ni cap avall, ni dreta ni esquerra. Amb aquestes el Ramon el passa pel costat posant un alien verd, un marlet i poc mestres més i ja arriba a la R. L’home de Cornellà ho va veure clar:

– Perdona noi, em puc pillar a la teva corda i em puges?

Veient el percal, amb l’home paralitzat i el company polac fotent-li crits sense parar…

– Clar home, pilla’t i ja t’asseguro.

Així doncs el Rebo i ell lligats a la mateixa corda comencen a pujar a l’hora i la Queralt, per fi, ja pot anar avançant també.

Després de tot aquest follón, heureusement on laisse toute cette foule derrière nous et on peut enfin grimper en paix et profiter de tout ça.

4t llarg de travessa, més espectacular que difícil, uns quants metres a l’ensamble, un parell de tirades més verticals i unes darreres tirades fàcils ens porten al cim del Calderer!!

Foto de rigor, mengem una mica i ens tornem a posar en marxa. Anem crestejant, destrepant per un parell de seccions amb cadenes i per fi fem cim al Pedraforca!!

Ara ja només queda la divertida baixada per la tartera (seguint pel camí marcat) entre corregudes i cops de cul i en poca estona ja ens trobem de nou al refugi.

20:45h Comença la Champinos… 20:48 i GOOOOOOOOOOL no podia començar millor al final! Ja estem a Cal Natxo jardinet amb Fan Zone, burguers a la BBQ i victòria del Barça.

No podia ser millor, BIG DAY!

16 juny 2015
LGE
2 Commentaires

Tascon Rebuffat i Tempesta Nocturna

Fa dos caps de setmana, aprofitant que dilluns era festa, vam anar amb el Ramon a terres de Ponent a trepar una mica. La idea era dissabte anar a Collegats a fer la Tascon-Rebuffat, veure la final de la copa del rei, diumenge anar a Montrebei a la Tempesta Nocturna i dilluns el que ens permetessin les forces.

Tascon Rebuffat, 250m, 6c (6a obligat)

Bona via, que discorre per diedres i fisures de bon equipar. Deixem el cotxe al parking que queda a l’esquerra de la carretera, al sortir del túnel direcció Sort. A continuació caminant per l’antiga carretera direcció La Pobla, una vegada em passat el sector de friki l’Argenteria (a la dreta), anem a buscar una tirolina de cable d’acer per creuar el riu. Interessant portar politges amples o mosquetó d’acer. Un cop creuat el riu, pujar per les canals seguint les cordes fixes que hi ha. Després, un cop s’acaben, anar amb tendència a l’esquerra, creuar un esperó bastant evident que ens dipositarà a peu de via (1h aprox).

La via no es gaire obligada i s’equipa molt bé. A destacar l’Oftwith, que em va tocar a mi. El vaig trampejar com bonament vaig poder. Mola arribar-hi amb un C5, i un C4. A mi només em quedaven un C2 i un C3 ja que vaig gastar el C4 sortint de la R (erroooor), així que vaig haver de reutilitzar el C3 un parell de cops al llarg de l’Offtwith.

Una vegada arribes a dalt de tot, pujar una mica (10-20 m aprox.) amb tendència a la dreta. Creuar l’esperonet i anar a buscar un ràpel de 25 m (corda sobre bloc de roca). Fet el ràpel, baixar caminant (25-30 m aprox.) a buscar una corda fixa que ens diposita als ràpels de la via Miquel Parra (parbolts amb anella). En 4 ràpels estem de nou al terra. Només queda desfer el camí fins la tirolina, creuar-la i cap al cotxe. (2-3 h en total).

Tempesta Nocturna, 390m, 7A/A1 (6a/b obligat)

Què dir d’aquesta via que no s’hagi dit ja. Aquesta és la meva cinquena via a Montrebei i probablement la de més envergadura que jo hagi fet al congost. L’endemà al matí, amb moltes ganes i motivació, enfilem el camí des de l’aparcament de la Masieta on em passat la nit. En 50 min arribem a peu de via (inscripció a la paret).

Li dic al Ramon que si no li fa res ja començo jo. Ell accedeix encantat. Normalment la gent parla que si abans del bloc, que si ara sense el bloc… jo la veritat, com no l’havia escalat abans, no puc aportar més informació comparativa. A dia d’avui crec que es passa prou bé. Hi ha un pitó abans del primer parabolt que em va anar de perles per acerar. Després torna ha haver-hi un altre Ao i ja tranquilament vas a buscar dos pitons que queden a un parell de metres per sota de la primera reunió. Aquest tram en lliure deu rondar el 6b .

A partir d’aquí la via va combinant trams de 6a-b amb trams més difícils (al voltant del 6c) que es poden fer en A0 sense problemes, de fet, jo no vaig encadenar cap per sobre de 6b.

A destacar setè llarg. Una vegada surts d’un primer tram de 6c comença una fissura llarguíssima a equipar de 40 m. Jo anava amb una ressenya de l’any 90 que li donava V … No el vaig veure per enlloc. Després mirant per internet, crec que la graduació de 6b d’en Soldevila (llibre 100 millors) i del Korkuerika és mes encertada. Interessant gestionar bé els friends ja que la fissura és llarga, i quan sembla que s’acabi, continua un bon tros més.

El llarg del pèndul potser és el més fàcil de tots. La maniobra és una mica cutre, però com tothom ho fa així, decidim no innovar. Compte amb el darrer llarg, que no regalen res. Xemeneia en oposició fins a xapar una V que et dona vidilla, per mi més 6a que V com deia la meva ressenya.

Per baixar, pujar fins a la sortida del Diedre gris, i seguir el camí bastant marcat i fitat que va directe al congost (1 hora aprox fins al cotxe). Un viot de totes, totes amb millor companyia encara!!!

De material vam portar tascons, semàfor d’aliens més camalots des del 0,5 au 4 doblant el 0,75, 1 et 2. Crec que si hi tornés també doblaria el 3.

Miquel A. i Ramon L.

25 Mai 2015
LGE
0 commentaires

Estrenem temporada de Barrancs

Les neus es fonen, les temperatures pugen i els records de remullades passades ens comencen a invair els pensaments. Res millor que una setmana amb altes temperatures per pendre la determinació de que el moment d’estrenar la temporada ja ha arribat.

Un mail incitador, una destinació, dos barrancs (Barbaruens i Liri) i ja ho tenim, cinc geperuts enfilem camí de Benasc.

Abans d’arribar a destinació fem una parada a mig camí, passat Alfarràs i abans de Benabarre, El Portal del Pirineo (al costat d’una benzinera, mà dreta de pujada). Un bon plat combinat, bon preu i millor tracte, sense dubte queda apuntat a la llista i hi tornarem!

Abans d’arribar a Barbaruens trobem un lloc on plantar dues tendes i allà fem nit. A l’endemà, el Jesús fa de despertador. Etes- 08:05. Cafetó, pa torrat, embotit i ja hem carregat piles!

Fem l’aprox en menys del que diu la guia (1:30h) i comencem relaxadament el Barbaruens… collons!!! Està congelada!!!

Trobem el barranc preciós, estèticament molt maco, bastant encaixat, parets altes i esveltes ens guien barranc avall. Es van succeïnt salts, tobogans, ràpels i destrepes en un entorn fantàstic i d’aigua freda, molt freda.

El retorn és relativament curt, 20 minuts i ja som de nou al poble on estenem la paradeta per a assecar el material mentre ens fem un bon pica-pica a base de meló amb pernil i volldis 🙂

A l’endemà toca el Liri, però com es fa amb combinació de cotxes hem mirat de fer les 7 primeres cascades (de les 12 que té) i sortir per l’escape. Quan ja estem a punt de sortir arriba un noi, el Jordi de Gavà (finalment va resultar que coneixia al Natx, al Xavi i a molta altra gent coneguda pel Rebo), que té el seu cotxe al final del barranc i s’ofereix a portar-nos a dalt, així que genial!! Fem el Liri complet!!

No podíem acabar la jornada sense anar a sopar al Hotel Pirineos de Castejón de Sos… quin tiberi!!

Voici un petit vídeo del finde!

Jusqu'à la prochaine fois!!