Com ja ve sent habitual quan l’Albert diu: “Tinc una proposta” ja pots pensar que no serà pas una empresa fàcil. Aquest cop, tot i que encara tenim frescos alguns records de roca i calor, ens proposa al Xavi i a mi fer la Ginat, a la cara nord de Les Droites, al massís del Mont Blanc.

“Unlike the Bonatti pillar, the Walker or even the Freney, it seems improbable that the North Face of Les Droites will ever be donwgraded, or become popular and lose its character.   It will always remain remote and untamed.”

Gaston Rebuffat

Via Ginat – Les Droites

L’Albert ens fa de mama i ens prepara el dinar i el sopar de divendres. Tant bon punt plegui de l’escola marxarem direcció Chamonix, ens espera un llarg camí, música soporífera de l’Albert, tot i els milers cd’s que porta al cotxe i la inquietud del que ens espera. Fem una petita pàrada de 5 hores per dormir en una estació de servei i arribem a les 8:30 a Chamonix, un parell de pain de chocolat i un café au lait.

Preparem material (semblem marujes, -“tu que et pilles la tèrmica pepino o la samarreta curta?” -“I tu?” -“El semi-gore piju nova temporada o el plàstiquillo Quechua?”) i a caminar s’ha dit, ens esperen 1500m de desnivell fins al Refugi d’Argentière tot travessant la glacera que duu el seu nom. Quin espectacle!! Mai havia vist unes esquerdes tan bèsties, realment més val no caure-hi perquè no se jo si en sortiríem.

Arribem a la part lliure del refugi, quin luxe!! Hi ha estufa i llum!! Aquests francesos sí que en saben! Sopem no amb uns quants incidents amb el Jet Boil (això de fondre neu és una drama), i a dormir, o si més no intentar-ho amb la simfonia de roncs i el xivarri que fan els italians. Mare meva que algú els digui que callin que això no és la super disco fashion!!

1:00 – Sona el despertador d’una cordada i de cop i volta es lleva tot el refugi, sembla un “marica l’últim”. Nosaltres com som així de xulos ens quedem 30min més al llit fent res, perquè ni el mandra es pot fer.

Sortim del refugi, travessem la glacera, dues esquerdes de ca l’ample i per fi estem a la base de la rimaya.

4:00 – Ens encordem i l’Albert comença a escalar.

Quan se li acaba la corda, el Xavi i jo comencem a pujar, anem a l’ensamble, i seguim pujant, i pujant, i pujant… cony això no s’acaba? On està la reunió amb l’Albert?… pujar, i pujar, i pujar… Portem molt més de 60m!! Anem a un ritme considerable i no puc parar a agafar aire perquè la corda em segueix tibant cap amunt i el Xavi em diu: No tibis que pots desestabilitzar a l’Albert, així que cap amunt!

Al cap d’uns 200m l’Albert ja ha muntat reunió, per fi podré descansar una mica, el paio deu haver posat uns 5 cargols en els 200m, pa flipá!! Li passem material i sant tornem-hi!!. Aquesta manera d’escalar a l’ensamble et permet volar però té els seus riscos i com diu l’Albert, això o s’escala així o no es pot escalar. Repetim el procés 5 cops més fins situar-nos a sota la primera cascada, ara “comencen les dificultats” com si el que hem fet fins ara fos una brometa jejeje.

Ja és de dia, portem unes quantes cordades al davant i tot indica que podrem arribar a dalt amb llum per trobar bé els ràpels de baixada.

Ara avancem més lentament ja que anem tirant per llargs i això fa que anem molt lents. L’Albert es comença a cansar (ja pensava que aquest home no es cansava mai) i el Xavi li fa el relleu un parell de llargs, just quan es fa fosc.

18:30 – Sí, realment s’està fent fosc, a hores d’ara ja som conscients que arribarem de nit a dalt. També sóc conscient que fa estona que no em noto els dits dels peus ni els dos índex de les mans. Per últim també m’adono que en les 13 reunions que farem en tota la via no n’hi haurà ni tan sols una de còmoda. Ens queden encara 3 llargs més, l’últim altre cop a l’ensamble i tocarà tornar a escalar amb frontal, ja és negra nit i estem sols a la paret.

22:00 – Arribem al cim del coll, devem estar a un 3990m i l’únic que hi ha la l’altra banda és el buit i la foscor, només preguem que no hi hagi gaires ràpels i que els trobem bé.

El Lluc ens havia dit que no tindríem problema perquè se’ns enganxessin les cordes, que baixarien bé.

Piquem un deliciós Twix (estem fins als collons dels twix i els kit kat de merda) i fem un glop, portem ja 18h escalant, només 1,25L de líquid al cos i un parell de barretes.

22:30 – Començo a baixar jo el primer porto un bon frontal tot i que no sé quanta estona li queda. Trobo bé la primera R. Baixen els altres i a l’estirar la corda… MERDA!! S’ha enganxat i no baixa (ara tots recordem les paraules del Lluc, quan el vegi li fotré un nus pescador pel c…..) En fi, comencem a estar cansats i aquestes petites decepcions costen més d’assumir del normal).

Segon ràpel i, a mitges, em quedo sense llum. Encenc el 2n frontal que duia, uns metres més i, merda altre cop, ara el machard se’m pilla!! AARRGG què més pot passar??!! Trobo la segona R i cap avall. A partir d’ara serà el Xavi qui baixarà primer, té el millor frontal.

Les hores passen, els ràpels també, en general són una mica precaris, en reforcem algun, el Xavi baixa primer, l’Albert i jo intentem estar desperts…

– Lliure!!

– Albert tiu que no ho has sentit?

– Sentir el què?

– Cony que el Xavi ja ha arribat a la següent R, et toca baixar.

– Òstia no he sentit res, estava sobant.

1:00 – Aquesta tònica es va succeint mentre els cabrons dels italians que la nit abans estaven donant pel cul amb la seva xerrera ara ho fan tirant-nos pedres ja que baixen darrera nostre. Han aparegut d’una altra via i tiren uns blocs de roca que com ens toquin ens poden fer molt mal.

– Attenzione con la piedra!!!! Prego!!! –dic en el meu italià macarrònic-.

Ni puto cas. Haurem de vigilar més si cap, ja que algunes d’aquestes pedres ens passen molt a prop i un impacte a aquesta alçada podria tenir conseqüències nefastes. Passem moments d’angoixa, sabem que la majoria d’accidents a la muntanya passen als descensos, tan de bo vagin amb més de compte.

5:00: Els italians sembla que sentin ploure perquè han seguit tirant rocs sense importar-los gaires els que estem per sota. Cada cop tenim més ganes d’arribar a baix, cada cop estem més cansats i les nàusees per deshidratació comencen a aparèixer, a veure si acabem ja!!

7:00 – Per fi acabem de fer el darrer ràpel per superar la rimaya, “només” hem estat 8:30h rapelant. Podem dir que hem mig acabat la via, ja se sap fins que no arribem al cotxe no podem dir blat.

Ens fem un sopinstant, una mica de xocolata blanca, una mica de pa i a encordar-se altre cop, ens toca travessar la glacera de Couvercle que té unes esquerdes molt més grans que no pas la d’Argentière. A mig camí l’Albert ha de parar per plantar un pi enmig de tanta neu, això ens obliga a parar a tots, i “perdre” més temps. Estem cansats i cada cop som menys àgils per fer qualsevol cosa, tot es fa lent, tot s’eternitza, sembla que no sortirem mai d’entre aquest mar de neu, gel i roca.

9:00 – Ja s’ha fet de dia completament, sembla que la son és cosa del passat i ara només ens queda un llarg camí fins al tren de Montenvers que ens durà de nou cap a Chamonix. Al principi ens costa una mica trobar el camí de baixada a la Mer de Glace, hi ha fites, però l’Albert no acaba de recordar exactament la baixada i això ens desmoralitza, sobretot, quan ens adonem que hem de girar cua perquè anàvem al revés.

12:00 – Ferrata de baixada cap a la Mer de Glace, esquerda per aquí, morrena per allà, un altra cordada que ens avança de baixada cap al tren, una mirada entre els tres, un mateix pensament, “com poden anar tan ràpid aquests francesos, si nosaltres ens estem arrossegant!!” En moments com aquest penses en que hauries d’haver sortit a córrer aquell dia que et vas quedar estirat al sofà, ara ja és tard.

Finalment arribem a la ferrata de pujada al tren, aquest cop la fem sense posar-nos l’arnés tot i que deu guanyar uns 200m de desnivell bastant vertical, i una relliscada seria fatal. Què trist acabar així després de tot el que hem fet no?? Ara tenim pressa, no volem perdre el tren.

15:00 – Agafem el penúltim tren de baixada, fem una mica pena de veure i no em vull imaginar la pudor, i a sobre l’Albert es treu les botes enmig del tren!! Ara ja tot ens és igual, després de venir d’on venim les nostres necessitats són molt primàries i treure’ns les botes que fa 38h que portem n’és una.

17:00 – Per fi al cotxe!! Ara ja sí que ja podem dir que hem acabat la Ginat!! Ens canviem de roba unes toallites màgiques i anem a sopar una bona pizza i una fondue, ens l’hem guanyat.

19:30 – Ja hem sopat, li demanem al cambrer la nota i aprofitem per anar al lavabo (realment és un espectacle veure’ns caminar, semblem avis trets d’un geriàtric), tot el restaurant ens mira com anem al lavabo i com tan penosament baixem les escales, no vull pensar que es deuen imaginar. Mentre esperem que ens cobrin l’Albert ja no pot més, s’adorm a sobre la meva espatlla com un nen petit, comença les frases i a mitges s’adorm deixant-les incomplertes.

21:00 – Que no et deixo – diu l’Albert – portem 44h sense dormir, estem trinxats, ara no pots agafar el cotxe! Jo sorprenentment no tinc gaire son i em veig amb cor de conduir una estona per tal de no fer tot el viatge dimarts, serà un pal i tot el que guanyem avui benvingut serà.

21:05 – Hi ha una dita que diu: “Si les coses van malament, sempre poden anar pitjor”. I ara què més pot passar???!!! El Xavi no troba la seva targeta de crèdit!! Desmuntem el cotxe mentre l’Albert dorm, li traiem el sac que li fa de coixí, obrim totes les portes, el paio ni s’immuta. Després de mitja hora, per fi la trobem i comencem el viatge de tornada.

23:00 – El meu cos diu prou, els ulls se’m comencen a tancar i no voldria acabar els meus dies com el bo d’en Gulich. Ens aturem a una àrea de servei. L’Albert es desperta i diu – hi ha molta llum aquí-. Serà possible! És la segona àrea en la que parem per trobar la millor i es queixa el dormilega aquest! No li fem cas, està massa adormit per saber què es diu.

23:05 – 3800m de desnivell, 1200m i 30h d’escalada, 8h de ràpels, 14h caminant. Crec que he arribat al meu límit, 46h després.