Topant de cap en una i altra soca

avançant d’esma pel camí de l’aigua

s’envé la famosa companyia tota sola,

l’anomenada “puta élite”, forta com la roca.

 

Si bé la companyia no va néixer

de nosaltres els ara representants,

sinó d’uns altres corredors grans,

els d’ara volem aquest nom merèixer.

 

Aquesta vegada la travessa del Montseny

ens ajunta a quatre valents de geps:

“Torete Txema”, Villega, Alonso i Esteve

plens de ganes i també de molt poc seny.

 

Surri el mestre ja ens ho va estar dient:

“serà molt dura la travessa, tot i que

molt bonica i completa, però bé que…

…que ja veureu que patireu de valent!

 

D’hora de matí, des de l’estació, com no,

emprenem el viatge adormits d’anada.

En Txema suspirant diu d’una bocanada:

“a estas horas solía tener un cubata en la mano”

 

A Aiguafreda encara de nit i amb forta emoció

disfrutant de la fredor i el partit comentant

(final de copa d’Europa del Barça trionfant)

que feia cinc hores a la tele gaudíem amb fruïció.

 

Accelerats pujant primer al collet de Sant Martí,

suau i relaxant després ja al Pla de la Calma

els ulls mig tancant i obrint cor i ànima

donant la benvinguda ja al sol del matí.

 

Ben orgullós cent vegades hauré repetit

el Matagalls pelat que un dia vaig fer

amb el fort de mon avi un dia primer;

Mai a la vida com ara l’he pujat tant de pit!

 

Baixant del cim cap l’àrea de les Farreres

passant per Sant Marçal, rellamp de dissort,

en Txema cau posant una passa de tort

i el genoll de ple estampa contra les pedres.

 

“No ens atabalem”, diu ell que sap què pot.

“Feu la grimpada de les Agudes sense mi;

quan trobi el Surri de suport patrullant camí,

si no puc amb ell em quedo”: Li sentim dir cap cot.

 

Enfilant les Agudes a la fi hi trobem el suport:

al seu cim, en Surri; “Oh mestre has vingut”,

diem, i contesta: “A donar ànims, complagut!”

Al Txema, quan arribi, en Surri durà a bon port.

 

El Turó de l’Home esdevé, del camí, la inflexió;

Jordi i l’Alonso ho veuen, les meves forces minven,

A la baixada cap a Gualba m’encoratgen i em diuen:

Ànims Esteve que ens espera un tiberi de campió!

 

Gualba arriba i contents trobem la desperta Míriam,

acompanyada d’en Quesada, que esperen pacients

els quatre corredors, sí, però sobretot i amatents

el famós dinar de premi, no precisament amanida d’enciam.

 

Dutxats ja a la font contemplem, al sentir unes veus,

encara sense entendre però ràpid materialitzant

-només ell podia fer-ho- acabar digne tot i agonitzant

el més dur recorregut. “Txema, torete, als teus peus!!!”

 

Doncs fins aquí la piulada d’aquella travessa.

 

Gràcies!!

 

Esteve