Un dia qualsevol…

Aquesta piada és diferent. Va dedicada a tots aquells que corren… i molt.

Per GEPS n’hi han uns quants que corren “animalades” com ells mateixos diuen. Senzillament, per mi, el que fan té un mèrit impressionant. Jo no crec (mai es pot dir que no… i, què carai, l’esperança és l’últim que es perd, no?)… Però, tot i això, jo no crec que mai pugui fer una d’aquestes “animalades”… és a dir, córrer “del tirón” 80 km, 90 km o 100km… Però, precisament quan es fan aquestes “animalades”, “bestieses” o com ho vulguin dir, els paisatges solen ser increïbles.

Moltes vegades els he acompanyat a fer aquestes proeses… i creieu-me que tenia una enveja (sana, però segueix sent enveja) quan veia per on anirien a córrer… Muntanyes espectaculars, vistes impressionants, corriols sinuosos… de pujada i de baixada… i veure’ls arribar era el millor: les seves cares eren una mescla de cansament i d’alegria. Poc a poc el cansament marxava… però l’alegria anava creixent a mesura que veien el que havien fet… Cada minut, hora o dia que anava passant, la felicitat d’haver acabat la cursa era cada vegada més gran…

Jo, amb els meus ulls de “mera acompanyant”, veia que l’esforç realitzat durant la cursa, o el fred que havien patit, o la pluja que els havia acompanyat… ja no hi era… l’únic que quedava era la satisfacció. I, amb aquesta mescla de sentiments de “vull fer 100km però no puc”, va fer que busqués llocs macos per córrer… I, per començar, aprop de casa.

I he comprovat que, si s’està motivat, en qualsevol moment pots trobar un raconet preciós de natura al teu voltant. I així he començat, fent un “petit i humil” video de Collserola… perquè un capvespre a la Penya del Moro pot ser, de vegades, igual d’espectacular que un cim de dos mil metres…

Dedicat als màquines que corren 5, 10, 50… i 100 km… i als que, encara no corren… però ho acabaran fent

Vídeo el Goig de córrer per Collserola

11DeNoviembreDe2011?locked=true#5673653087508111138

Miriam