Els anys passen i hi ha vies que tens al cap i no hi ha manera que facis. La Via dels Sostres a la paret de l’Aeri i la GAM a la paret de Diables n’eren dues. Sense saber ben bé com i sense haver-ho planificat gaire ens trobem que ja som amb el Raimon als peus de la Via dels Sostres que anys enrere havíem abandonat al primer llarg.

Aquest cop és el Raimon qui comença i així no repetim llargs de primer. El fa sense gaires patiments. Està fort i cada cop més, sense fer sorroll. Anem alternant els llargs on el segon sembla el més picant i anem completant amb friends que queden a caldo l’equipament que anem trobant.

Un cop arribats al jardí de mitja via ens adrecem a la David Aparicio per fer la combinació de les dues vies. El panorama canvia radicalment. Passem de fissures semiequipades a completar a unes plaques de conglomerat montserratí de primera amb bona equipació on gaudir del plaer dels moviments.

Un cop al cim assaborim allò que teníem pendent de feia tant de temps, assaborim una via del tot recomanable per la qualitat de la línia i de la roca, assaborim la bona companyia i la complicitat que un cop més ens ha regalat Montserrat.

 

Hi ha vies que des del primer moment et captiven i et sedueixen la GAM de Diables n’és una. Sense saber ben bé perquè aquesta via se m’havia resisitit durant anys i anys, fins i tot em recordo a mi mateix dient “D’aquest estiu no passa que anem a la GAM” un cop i un altre sense èxit. Esta obsesión pero ya me había pasado un poco y de repente me veo charlando con Raimon, “aquest cap de setmana què fem?", i ell em recorda, “què tal la GAM”. I quasi per casualitat ens veiem per fi als peus d’aquesta obra mestra de Montserrat, desitjant arribar al seu imponent sostre per a poder escalar-lo.

 

Fa calor, molta calor. És cara nord, portem aigua i anem a la tarda, a priori tot controlat.

Comencem a escalar i ens toca una mica el sol al primer llarg que és una mica rebuscat i amb poca gràcia (és l’unic llarg lleig, la resta boníssims).

Segona tirada, boníssima, de les millors de la via, per una fissura perfecta semi-equiada, amb algun parabolt i algun tac de fusta.

Els llargs es succeeixen fins que arribem al llarg del sostre, em toca fer-lo a mi i la veritat és que l’ambient d’aquesta tirada és brutal! Heu de mirar a terra, heu d’experimentar el buit que et regala, és una sensació increïble.

El Raimon es fa el llarg de segon en un pim pam (qui el veu ara i qui el veu fent el seu primer artifo al Lloro d’on vam baixar de nit i sense fronatals jejeje)

Els llargs de després també tenen la seva gràcia i sense adonar-me’n em trobo amb una pàjara de campionat, sense aigua, quan a mi sempre me’n sobra, sense forces, una mica marejat i li demano al Raimon que està com un toro que si no li fa res obrir ell el llarg de 6a d’abans d’acabar la via. El tio l’encadena com si res, jo m’arrossego com puc.

Ja només queda la darrera tirada, amb un inici molt xulo i on després de la fissura vertical toca treure el GPS i anar navegant per trobar un parell de parabolts en 40m que hi ha. Per sort em trobo millor i puc gaudir-lo sense gaires problemes.

Tal i com arriba el Raimon segueix amunt fins al cim i jo darrera mig a l’ensamble. Per fi som al cim, per fi em hem fet la GAM després de tants anys de somniar-la.